Això d’aquí dalt ja deien els mallorquins fa més de cent anys, quan tot just n’hi havia qualcun que començava a saber castellà. I era ben vera: no fa gaire que me contaren el cas d’una família amb dues persones d’edat que tenen molt mal caminar. Cada vegada que han de firmar qualque paper de banc o de qualsevol cosa d’ajuntament, o d’hisenda, o de notaris o això, se troben que tenen molt mal anar-hi, un amb crosses i l’altre amb cadira de rodes. Els hi han de menar els fills o els néts amb cotxe i, per afegitó, ja sabem com està pertot l’assumpte de l’aparcament.
Per mor d’això, els fills de vegades demanen si se’n poden dur a firmar els papers a ca son pare i sa mare, com va esser el cas que demanaren al banc per treure’ls uns doblers per passar el mes. I l’escrivent del banc va dir als fills que lo millor era que traguessin un poder notarial, una força, per representar son pare i sa mare.
Molt bé. Com que no hi havia res a amagar, se’n menen son pare i sa mare a ca’l notari, amb la malmenada que això suposava per a les dues persones d’edat. Però bé, no hi havia més remei que menar-los-hi, com és normal. Però el notari lo primer que els va demanar va esser un certificat de naixement perhom. No res: feren calada buida i el camí i la malmenada debades.
L’endemà se’n van al Registre Civil a demanar els certificats de naixement. I els digueren que ara això s’ho ha de treure cadascú per l’internet amb “la clave”. –I això com va? -va demanar un dels fills. –És molt bo de fer: tu mateix “davalles s’aplicació amb so mòbil” i veuràs com tot és molt bo de fer i molt intuïtiu -li respongueren, ben amables, això sí, en el Registre.
No res, se’n tornen a ca seva, i la més entesa en culejar mòbils i ordinadors, que era la filla, se posa puny qui puny tot lo dia el mòbil (ho sentiu bé?: tot lo dia!) fins que va aconseguir “la clave” dels orgues. Jo me deman, de passada, si qualsevol que cobri de l’administració pública per atendre els administrats, quan té un problema amb el cotxe, o amb l’electricitat, si li aniria gaire bé que el mecànic, o l’electricista, l’enviàs a ca seva a cercar el remei amb el mòbil per l’internet, amb el consol de que “ja veuràs com és molt senzill, molt bo de fer tot, i molt intuïtiu”.
La filla de les dues persones d’edat que vos dic, una vegada que va haver aconseguida «la clave» amb el mòbil, aconsegueix el certificat de naixement seu i dels seus germans. Però no aconsegueix els de son pare i sa mare, perquè resulta que, si són persones nascudes abans del 1950, «la clave» no serveix. I han d’anar a demanar el certificat de naixement al Registre en persona. Aquella al·lota se carrega de paciència, i ja és tornada partir de cap al Registre a dir que «la clave» no li serveix per a les persones d’edat, com son pare i sa mare, i que per favor si li volen donar la fe de naixement de son pare i sa mare. I li responen que, per a això, han de demanar «cita prèvia» per l’internet. Se’n torna a ca seva, en demana per l’internet, i n’hi donen, de «cita prèvia»… per al cap d’un parell de setmanes!
Trobau que hi ha dret, a tot això? Jo me’n record que un temps, si havíem de menester cap certificat (llavors en dèiem «una fe») de naixement, anàvem al Registre, hi sèiem una estona si hi teníem gent davant, i esperàvem que ens tocàs. Una persona humana ens atenia, anava a l’estanteria que pertocava, agafava la carpeta que hi havia la fe de naixement, en feia una fotocòpia, pagàvem la taxa que ens deien, i partíem d’allà amb el paper dins la mà.
Tanta de tecnologia, tant d’ordenador, tant de mòbil, tant d’internet, i resulta que una persona humana, amb un paper, un bolígraf i una fotocopiadora, feia no deu, cent vegades més via que no ara. I, que jo sàpiga, no hi ha cap administració ni una que hagi llevat un sol escrivent d’ençà que les feines que tocarien fer les enrosquen a cadascú que les se faci dins ca seva amb l’internet, si les ha de menester. Molt bé que oferesquin la solució per l’internet per la gent entesa. Però mentres n’hi hagi de vius que no tenen per mà l’internet, tocaria esser ben obligatori que les administracions fessin una mica de feina (una miqueta) i oferissen l’opció d’atendre la gent a l’antiga, que no anava tan malament!
