El passat diumenge dia 21 horabaixa, vos assegur de cert que feia un sol que sofregia el cervell. Queia emplomat. Com a bon capvespre de juliol, en l’estiu de ple, el dia convidava més que mai a anar a refrescar-se a la platja. Així i tot, una gentada que feia por se va estimar més fer acte de presència a Palma per clamar ben fort que ja n’hi ha prou de tant de desgavell amb el creixement turístic desbordat i sense límits, que hem de suportar un any darrere l’altre, i com més va més.
Me va venir de nou (i per bé) que hi havia gent de totes les edats: n’hi havia de ben vells i de mitja edat. I, sobretot, estava estibat de joves a la flor del món.
Tenc record que, de jovenet, ja n’hi havia que advertien que anàvem per mal camí. Però eren una minoria ecologista que se’n reien, que no la s’escoltava ningú. Però, amb el pas dels anys, ara tocam amb les mans com els advertiments d’aquella minoria no tan sols se són fets realitat, sinó que encara feien curt devora lo que tenim ara.
El poble de Mallorca, temps enrere, sabia treure profit de la terra. Teníem una agricultura potenta. Ben igual com també tenguérem una indústria que duia ben molta de força, per molt que ara n’hi hagi que no ho creguin: Manacor era una potència que deia ‘aquí som jo’ en mobles i en perles. I tenguérem autèntiques fàbriques de maquinària industrial per a la fusta, per exemple ca’n Costa i ca’s Pollet. Inca podia bravejar ben igual amb la fabricació de sabates. A Binissalem fabricaven aixetes a les totes i n’exportaven a mig món. Arribàrem fins i tot a tenir, ara fa devers 100 anys, una fàbrica de cotxes d’aquell temps, que eren els de la marca LORYC.
Per mor del monocultiu turístic, vénc a dir per haver posades totes les messions amb el turisme i res pus, tot allò se’n va anar en orris. Ara tot depèn, de manera directa o indirecta, del turisme. Fins fa posem devers quinze o vint anys, encara teníem el consol que això ens feia guanyar més doblers que altres feines d’altres temps, i que a altres indrets d’allà deçà la mar.
Però és que, darrerament, com més milions de turistes vénen cap aquí, tanmateix més costa a un jove mallorquí fer-se un ca seva. Per molta de feina que faci. Maldament faci feina dia i nit. Fa quinze o vint anys, quan venien per aquí devers deu o dotze milions de turistes, si un jove no el feien hereu de cap casa, encara tenia el consol de dir “aniré a lloguer”. Però és que ara, ni això. Maldament l’any passat venguessen prop de 18 milions de turistes. Maldament enguany n’esperin més de 20. Tanta mà d’obra ha de menester el turisme, que vénga gent i gent cap aquí. Tantes de cases han de menester per embotir-hi tota aquesta gentada, que els lloguers no s’aturen de pujar. I així, arribam a un punt que un sou normalet d’un jove que fa feina, ja no serveix ni per pagar una hipoteca ni per anar a lloguer. Arribats en aquest punt, jo deman: a on punyetes és, avui en dia, l’“enriquiment” que tant ens volen fer creure que ens du, créixer tan fora corda?
Per mor de tot això, fa 40 anys, érem 700.000 habitants a les Balears. Ara ja som 1.250.000. Així és que, en 4 dècades, hem patit un augment de població del 82%. I ‘el Estado’, segons el seu ‘Instituto Nacional de Estadística’, “preveu” (que vol dir que planifica) que siguem 300.000 habitants més en quinze anys! Això no passa enlloc pus en tota Europa. No n’hi cabem pus.
Si passau per Sont Sant Joan, de tornada cap a Manacor, veureu com el mateix ‘Estado’ que diu que “no hay dinero” per acabar la mica de trenet de Manacor a Artà, idò no s’atura d’abocar carretades de milions amb obra a l’aeroport, que eixampla sense fer renou, de ja fa estona, ja vos podeu afigurar amb quines intencions.
Del pas que anam, els mallorquins, a la llarga, no tendrem més remei que reconstruir el Regne de Mallorca, que tenguérem prop de cinc-cents anys, del 1229 fins al 1715, a fi de tenir les claus de ca nostra (que vol dir el control del port i de l’aeroport). Els mallorquins tenim dret a no esser una minoria estrangera dins ca nostra. I a dir quants n’hi cabem, en aquesta illa, i quants no.
