- Lluc, i ses notes? No les t’han donat?
- Mamà, que no t’enteres de res! Les tens penjades!
- Penjades on? En es fil d’estendre roba?
- Nooooo! Són en es GESTIB!
I sa mare va quedar atxul·lada quan va veure les notes del seu fill. Primer d’ESO. 14 pàgines de lectura totalment incomprensible. Va pensar seriosament si demanar-se un dia lliure a la feina per mirar d’entendre tot aquell testament, i potser apuntar-se a classes de comprensió lectora (aquí hi veig una mina per les acadèmies de repàs, en aquesta ocasió per adults desesperats, mares i pares de família incapaços d’entendre les notes dels seus fills). Ja avís que per comprendre la qüestió s’ha d’haver fet un màster. Almanco és una sort que no es doni impresa, perquè la quantitat de paper seria una tudada important.
Fins ara cada assignatura tenia una nota numèrica, de 0 a 10. Ara ja no. Primer de tot s’ha d’entendre que cada assignatura té una quantitat variable de “criteris d’avaluació”. La consecució de cada un d’aquests objectius per part de l’alumne s’avalua de la següent manera: completament, majoritàriament, suficientment, poc o gens. Anem a posar uns exemples per mirar si s’entén una mica. A primer d’ESO, l’assignatura Educació física té 14 criteris d’avaluació, i un d’ells és el següent: “CA 02: 2.2 Interpretar i actuar correctament en contextos motrius variats, aplicant principis bàsics de presa de decisió en situacions lúdiques, jocs modificats i activitats esportives a partir de l’anticipació, adequant-se a les demandes motrius, a l’actuació del company i de l’oponent (si n’hi hagués) i a la lògica interna en contextos reals o simulats d’actuació, reflexionant sobre les solucions i els resultats obtinguts”.
Al mateix curs, l’assignatura Geografia i història té 15 criteris d’avaluació, un dels quals és: “CA 02: 4.2 Valorar el grau de sostenibilitat i d’equilibri dels diferents espais i des de diferents escales i analitzar la seva transformació i degradació a través del temps per l’acció humana en l’explotació dels recursos, la seva relació amb l’evolució de la població i les estratègies desenvolupades per al seu control i domini i els conflictes que ha provocat”.
Perquè vegin que no són casos aïllats, un darrer exemple. L’assignatura Llengua castellana i literatura té 20 criteris d’avaluació, i un molt interessant és: “CA 03: 9.3 Formular generalitzacions sobre aspectes bàsics del funcionament de la llengua a partir de l’observació, la comparació i la transformació d’enunciats, així com de la formulació d’hipòtesis i la recerca de contraexemples utilitzant un metallenguatge específic i consultant de manera guiada diccionaris, manuals i gramàtiques”.
Cada un d’aquests múltiples criteris significa un percentatge de la “nota” de l’assignatura corresponent, i aquests percentatges no són iguals per tot, sinó que els decideix cada centre educatiu independentment.
Repetesc que això és primer d’ESO, no una assignatura universitària. Realment esperen que la població general entengui mitja paraula de les notes dels seus filles i fills? Estan sonats!
Per rematar-ho, això es mostra amb una taula com la que acompanya aquest article, on s’hi afegeixen colorins com un semàfor, vermell, groc i verd (que realment serà l’únic que la majoria de les famílies mirarà). Però això és enganyós, perquè el vermell ve a ser de 0 a 3,5 punts; el groc de 3,51 a 6,5; i el verd de 6,51 a 10. I hi ha moltíssima diferència entre treure un 4 o un 6.
Seguim complicant-ho encara més. Algunes assignatures van valorant tots els criteris al mateix temps, mentre que altres els valoren de manera consecutiva al llarg del curs, per això a la taula hi diu quants dels criteris s’han valorat fins al moment. El professorat va introduint notes numèriques de cada alumne per cada criteri que ha avaluat, així com es van fent les activitats de classe, i desconeix totalment el color que li sortirà en cada moment a cada un, això ho fa el programa informàtic en funció del percentatge que té cada criteri d’avaluació.
Per últim s’ha d’afegir que aquestes “notes” no tenen una data concreta per donar-se, cada dia les famílies poden entrar al GESTIB i anar veient la seva evolució amb les activitats que es van fent a la classe. O sigui, ja no hi ha notes de la primera avaluació, de la segona, etc. Ara són notes canviants permanentment. És tot un jeroglífic difícil d’entendre per la majoria dels mortals. Voldria que durant la lectura d’aquest article ningú s’hagués tallat les venes. Realment era necessari complicar tant les coses?
Quasi tots els centres educatius de secundària han emès comunicats de rebuig a la LOMLOE d’en Sánchez i l’aplicació que s’ha fet a Balears. Per això hi ha centres que han aconseguit de la Conselleria d’Educació el permís per entregar a les famílies unes notes similars a les del curs passat (excel·lent, notable, bé, suficient i insuficient), però sense números. Però això només és per ara, perquè les properes vegades sí que hauran de seguir el model de notes basat en els criteris d’avaluació. El professorat que ha posat aquestes notes veu clarament la intenció del Govern de n’Armengol: posposar al màxim aquest desgavell fins després de les eleccions del maig.
Aquesta llei no ha estat fruit d’un ampli consens entre els partits representats al Congrés dels Diputats, com hauria estat desitjable si volem d’una vegada una llei educativa ben feta i perdurable, sinó que la càrrega ideològica fa que el dia que hi hagi alternança política inevitablement es tornarà canviar per una altra. I és que en 40 anys de democràcia duim 8 lleis educatives. Una vergonya per tots els espanyols i un desgavell per als docents. És necessari convertir totes les qüestions en camp de batalla? No hi pot haver consensos en els temes d’estat?
La pedagogia moderna aplicada en aquesta llei diu que ens hem d’acostumar tots a deixar de xerrar de notes, no sigui que les nines i els nins se sentin pressionats, es traumatitzin i agafin una depressió. Ens diuen a la cara que hem de criar els infants dins una bombolla o entre cotonets, on no els afecti res negatiu, ni tenguin cap disgust a la vida, ni els comparem uns amb els altres (perquè els números serveixen per comparar) i que allò important és l’esforç que hi posam, no aconseguir cap resultat concret i predeterminat. Talment el mateix que a la vida real, no? O sigui, una font de frustracions futures quan el dia de demà no podran aconseguir tot el que voldran, encara que ho hagin intentat. La punyetera llei té un mèrit, ha aconseguit posar d’acord a tota la comunitat educativa: està feta amb els peus.
