Vivim en el món dels antagonismes: esquerres contra dretes, agnòstics contra creients, cultura contra esport, rics contra pobres… i en cada una d’aquestes batalles hem decidit a quin bàndol pertanyem, potser no conscientment, però ho hem fet. Ara bé, la manera de ser dels nostres avantpassats mallorquins està passant a la història com una conseqüència més de la globalització. Abans, la majoria del poble procurava que totes aquestes qüestions on hi podia haver enfrontament d’idees quedessin guardades en la intimitat de cada un, i si en algun moment es podia entrellucar la més mínima discrepància, tot d’una sortia aquella frase tan nostrada, “teves són ses espardenyes!”, aquell menfotisme tan propi del caràcter mallorquí. Venia a ser clarament una manera de dir en poques paraules: “No faig comptes discutir. Si vols pensar que tens raó, endavant. Tu pensa el que vulguis que jo ja pensaré el que voldré”. I llavors diran que no tenim capacitat de síntesi.
Bé, està clar que sempre hi ha hagut persones que en públic han dit el que pensen, que s’han posat al capdavant per defensar les seves idees, Simons Ballesters de les seves creuades que han aconseguit que altres hagin pres exemple i els hagin seguit. Però no hi ha cap dubte que han estat una minoria estadísticament insignificant. La immensa majoria ha procurat sempre no “significar-se”, curiós verb aquest, no destacar, mimetitzar-se en l’entorn. Deu ser un mecanisme innat de protecció dels éssers vius?
Però en l’evolució de la nostra societat hem fet el triple salt mortal, ara no només no deixam que vegin el que pensam, sentim o creim, sinó que ens esforçam en aparentar el contrari. En aquesta societat de canvis vertiginosos és com si teméssim que si ens “significam” en alguna qüestió, un dia passarà de moda, i ens quedarem en fora de joc, pel que se’ns assenyalarà amb el dit i faran befa de nosaltres en veu baixa, la boca d’un aferrada a l’orella de l’altre: “aquest és el que es pensava que…”. No, ara en la nostra societat algú ha decidit que hi ha coses que han passat de moda, i els mitjans tot d’una li posen un altaveu imparable i, o t’esforces en demostrar que tu has passat pàgina d’allò que està antiquat o ets un fòssil.
Fa unes setmanes vaig presenciar un fet absolutament desagradable. A una classe d’un institut, una nina es burlà d’una companya pel fet de tenir bones notes, deixà claríssim que opinava que ser intel·ligent i obtenir bons resultats acadèmics (ser una “empollona” en les seves paraules) era una pèrdua de temps. Immediatament li sortiren adeptes que l’aclamaren, menyspreant també la companya que gaudia d’estudiar. D’aquí a l’assetjament escolar, una passa. No està de moda la cultura de l’esforç, sinó la cultura de l’èxit sense gens d’esforç. Aquests dies s’ha conegut una estafa piramidal dedicada a captar joves en actes multitudinaris, on un personatge equidistant entre gurú, predicador i xerraire de fira els ofereix guanyar grans quantitats de doblers amb una inversió mínima en cripto-monedes. I té èxit, que és el més sorprenent! Clar que el que té èxit és ell, els pobres mens de cordeta a la llarga acaben tosos.
En plena Setmana Santa seran molts els que sortiran a les processons i encara més els que aniran a veure-les passar. Alguns d’ells, realment molts d’ells, s’esforçaran en demostrar que les processons són un fet cultural, que són patrimoni i per això s’han de conservar, i que la motivació religiosa dels confrares i els espectadors ha passat a la història. Però desvestir qualsevol element patrimonial del seu significat és despullar-lo de la seva raó de ser. Agradi o no agradi, les processons de Setmana Santa aparegueren en un moment de la història com una manifestació pública de fe i de penitència, i això han de continuar essent. Quantes vegades en aquestes dates ressonen amb força les paraules de Sant Joan relatant com Jesús va expulsar als mercaders del temple. Ara es disfressa de folklore i cultura el que realment és un acte religiós, i s’apunten al carro d’un “espectacle” multitudinari els que pretenen el seu lluïment personal i fer-ne una rua. Em recorden aquells bufes que van a les carreres de cavalls sense ni mirar els cavalls, sinó perquè els periodistes mostrin al món els seus vestits. O aquells altres que van al futbol amb la seva tribu per armar xaranga i, acabi com acabi el partit, ells sempre acabaran a bufetades amb els que cerquen el mateix de l’equip contrari.
Tota religió té elements externs que passen a formar part de la cultura, però aquests elements no són el significat de la festa. Desproveir una festa del seu significat és buidar-la de contingut i convertir-la en una representació teatral i postissa, llevar-li tota autenticitat. De campinorat no disfressen, de campinorat es vesteixen, i són penitents i confrares. Setmana Santa no és panades, rubiols, freixura de Pasqua i dies festius, encara que n’hem de gaudir com els primers perquè en són una part inseparable. Setmana Santa és reflexió, reedificar una fe afeblida, penitència… i Pasqua és renaixement, alegria, vida… perquè mai ens hem d’oblidar de que després de Setmana Santa ve la Pasqua. Així i tot, no ens enganyem, la lluita dels que ens resistim a que s’elimini el significat de cada celebració està possiblement perduda. El que hagi decidit significar-se i no deixar que li dictin que manifestar la seva fe públicament ha passat de moda, que aixequi la mà.
