Encara que el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll sí que recull aquest adjectiu, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no ho fa, què hi farem, tan manacorina com és. La paraula més semblant que hi apareix és “superb”, la qual té dues definicions: 1) d’una magnificència, d’una bellesa que imposa, i 2) que té supèrbia, és a dir, excessiva estima de si mateix amb menyspreu dels altres o desig immoderat de la pròpia exaltació. La primera definició no coincideix amb el que seria un gran dimoni, però la segona sí, perfectament.
Quan llegeixi l’amable lector aquestes línies, ja haurem paït les llangonisses i botifarrons torrats als foguerons, haurem acabat de passar les festes i ara sí que podrem encetar el règim del què parlàvem per Cap d’Any. I haurem sentit cantar els Goigs de Sant Antoni un any més, on els joves canten a la tercera estrofa allò de:
Sou un Sant tant vertadé,
que sou dels mes principals;
gordaumós els animals
y les persones també.
Contraris de Llucifer,
aquell superbo dimoni,
digau: -¡Viva Sant Antoni!
¡que mos ajut si convé!
Però ells no canten “superbo”, sinó “súper bo”, i fins i tot el Patronat al disc que té a la venda per donar a conèixer la lletra de les Completes i els Goigs, així ho pronuncia. És a dir, que ara el dimoni ja no és superbo sinó súper bo, i allò que abans era una cosa ara és l’altra. Clar, lògicament, és que lo bo no ven, no té èxit, té molt més atractiu lo dolent. Això sempre ha estat en l’essència dels éssers humans. Heu vist mai a dues xafarderes comentant que és de llesta la filla d’una veïnada? És més probable que les recordeu llevant la pell a qualcú, no vos enganyeu.
I quina explicació hi ha al fet que la imatge que li ve a la ment a la majoria de les persones quan pensa en les festes de Sant Antoni és el Dimoni Gros, en lloc del sant? Està clar que Sant Antoni va guanyar a les cartes al Dimoni, però no es va fer popular; en canvi el perdedor sí que es va fer famós i dona imatge a la festa, perquè és un pillo, un punyetero, un cara dura i un trampós. I això avui és més valorat que ser bon al·lot, sincer i honrat. No vos ho creis? Idò mirau la política.
Un president superbo diu que no podria dormir pactant amb qualcú altre, però en tenir la possibilitat d’arribar al poder, hi pacta i dorm ben tranquil. Anys després, repeteix per activa i per passiva que no pactarà amb el partit hereu d’ETA, però hi acaba pactant ben cara alta per conservar la cadira… i la ciutadania ben tranquil·la i submisa ho contempla amb admiració, perquè és guapo i súper bo, i només és un canvi d’opinió sense importància.
La superba presidenta que dictava normes per mantenir tancats els locals d’oci nocturn quan hi va haver una pandèmia, després acudia amb la seva cort al Hat Bar a fer gintònics fins la matinada. La nostra versió d’en Boris Johnson, que es muntava les seves festes en ple confinament a les mateixes dependències del 10 de Downing Street. I molts els varen riure les gràcies a una i altre, eren súper bons, fins que la sort i la gent els donaren l’esquena.
El partit superbo que governa Manacor se’n fot del ball i dels sonadors, del Ple i dels acords que hi prenen els regidors per majoria absoluta, que representen democràticament a la ciutadania. Això es diu esperit democràtic, sí senyor! Però no falten els fanàtics (moderns feixistes) que aclamen que és súper bo. I no m’estranyaria si en aquest món decadent on allò superbo és súper bo, els que així pensen fossin majoria, al manco fins que els caigui la bena dels ulls.
Però vet aquí que la intervenció del sant anacoreta egipci podria haver obrat el miracle, i amb un acte de contrició els membres d’aquest partit es podrien haver penedit de la seva supèrbia, haver-la confessada al rector i haver obtingut el perdó, amb la promesa de fer penitència en primer lloc i de no reincidir després. La penitència podria ser per exemple la rectificació de les decisions preses en contra de la majoria dels representants de la sobirania del poble. Obrir de veritat una plaça al trànsit de vehicles, com deia el projecte urbanístic aprovat originalment. Modificar les ordenances de trànsit aprovades al Ple. Permetre la realització d’espectacles de dansa a l’Auditori i el Teatre. No inventar rotondes sense els permisos supramunicipals necessaris. No menysprear l’oposició Ple rere Ple. Cercar el consens i una majoria àmplia en totes les decisions. En definitiva, fer allò que la gent de Manacor vol i necessita.
Però serà un penediment autèntic o una falsa confessió motivada per la visió del foc etern del que ens compareix aquests dies “aquell superbo dimoni”? Només el temps ho dirà.
Seria possible que el dimoni deixi de ser considerat súper bo per tanta gent? No sé si és un miracle massa gran per un sant tan humil com Sant Antoni, em sembla que això no succeirà fins que passi el que ens recordava la Sibil·la fa només uns dies. Déu no ho vulgui!
