Dilluns de la setmana passada, dia 13 de març, me va agradar ben molt la vetlada a La Fornal, que vaig tenir ocasió d’assistir-hi, que ens va oferir Na Maria Magdalena Gelabert, amb la xerrada que hi va fer sobre el paper de la dona a les Rondaies Mallorquines.
Na Maria Magdalena és una enamorada de la nostra llengua i, tant o més, de les Rondaies Mallorquines i del seu autor, Mossèn Alcover. Va dir que ella no s’avé gaire, ni gens diria jo, amb els qui diuen que aquell gran lingüista i folklorista, tirava a masclista (dit amb una paraula d’ara, que en el seu temps no s’usava), o que la duia de les dones, o que les considerava de categoria inferior.
Jo feia estona que pensava ben al contrari pel paper ben respectable que me pareixia que el gran manacorí donava a les dones mallorquines dins les Rondaies. Però només m’ho ensumava. Era una percepció que jo tenia.
Na Maria Magdalena, amb la seva conferència, va demostrar ben demostrat, amb números fets seus amb un estudi que ha tenguda la paciència de fer de totes les rondaies, de dalt a baix, de la primera a la darrera, tom per tom, que Mossèn Alcover, ben enfora de considerar la dona inferior, ni submisa al seu home ni res de tot això, al contrari: considerava les dones, la immensa majoria de les vegades que en surten dins les Rondaies Mallorquines, la figura que comandava dins la casa, que hi duia el maneig.
També, en general, era ella la qui feia i desfeia a l’hora de manejar la bossa. L’home duia el sou. Però la madona era la qui l’administrava, la qui decidia en què, on, i com s’havien de gastar els doblers.
Ben igual, les vegades que, entre el matrimoni, n’hi havia un de viu i un d’entabanat, de deu vegades nou aquest era ell. En canvi, la qui anava viva, la qui la sabia llarga, la qui sabia el dimoni on se colga, era ella.
Una cosa que jo no havia reparada mai, i que Na Maria Magdalena va remarcar en la conferència, i que me va cridar ben molt l’atenció, era que el rei ‘casava sa filla’ amb el pretendent més viu de tots els qui li sortien. Dins aquelles fantasies que se contaven de generació en generació els nostres pares, padrins i repadrins, era ell, son pare, que “la casava”, d’acord. Vist amb els ulls d’ara, ens demanaríem qui era ell per triar amb qui s’havia de casar sa filla. Però, si ens situam dins aquelles èpoques tan antigues, allò no era res que sortís gens de botador (per desgràcia, m’heu d’entendre bé). I el bessó de la qüestió, que Na Maria Magdalena ens va fer veure, era que el rei allargava la dinastia del seu regnat amb sang femenina, amb sang d’una filla i no de cap fill, per allò que deim de “d’un infant, de qui és sa mare no hi ha dubtes mai; de son pare, ja és una altra cosa”.
Aquestes consideracions, demostrades i reforçades, de manera matemàtica, amb un caramull de dades que ens va oferir la conferencianta, extretes de l’estudi fet seu que vos he dit més amunt, de totes les Rondaies, me fan agafar encara més simpaties per la figura de Mossèn Alcover. Com molt bé va dir la gran mestra Gelabert, ell endiumenjava amb la seva ploma, amb la gràcia i la riquesa del seu llenguatge pagès, expressiu a més no poder, les rondaies que la gent li contava; però no cercava amagar el mal que hi ha en el món. Ni cercava amagar-lo, ni tampoc recrear-s’hi. Ell feia una fotografia del mal i del bé que hi ha en el món i, molt concretament, que hi havia dins la Mallorca pagesa de fa un segle cap enrere.
Aquesta fotografia, tan ben descrita i explicada de Na Maria Magdalena, afegida a característiques nostres com la separació de béns que tenim a Mallorca, o també a la celebració de la Segona Festa de Nadal i de Pasqua l’endemà dels seus dies principals, a fi d’anar un dia a dinar a ca ell i un dia a ca ella, m’acaben de convèncer que Mallorca era (i pot tornar esser, si volem) una autèntica civilització, que sospit s’acostava molt més a una societat que avui en diríem matriarcal, que no a cap de patriarcal.
Gràcies corals i enhorabona, Maria Magdalena, per fer-la’ns redescobrir amb l’exposició tan entretenguda i tan magistral que en feres.
