L’imaginari popular recorda persones anys i fins i tot segles després del traspàs d’aquest món a l’altre. A Manacor encara es conten anècdotes de Pere Llull i Poquet, Es Capellà Pere, dos-cents anys després de la seva mort (1826), den Sebastià Gelabert Riera, En Tià de sa Real, que va morir el 1768, den Joan Marinero o de Don Sebastián, algun d’ells no sempre per motius exemplars, molt a diferència de Tòfol Pastor Noguera, Pífol (1920-2023). En Pífol (un malnom de collita pròpia, auto-imposat i això ja ens dona pistes de com era el personatge), que va morir el dimecres 19 d’abril, als 103 anys, du camí de convertir-se en un d’aquests manacorins «eterns» present a la memòria dels manacorins al llarg de molts d’anys.
Després de la prematura mort del seu pare quan ell era encara un infant no va tenir uns primers anys de vida i de joventut gens fàcils; malgrat tot, ell va escollir oferir-li a la vida sempre la cara més amable. Sense complexos ni rubors –altres haurien tengut por o pànic al ridícul–, Pífol contava passatges de la seva vida amb naturalitat, sense ometre detalls que donen una idea exacta de la seva jeia, alegre i oberta. No em puc resistir a reproduir la descripció que apareix al llibre de les seves memòries Un segle de memòria viva, de la seva primera experiència sexual, als 12 anys, advertint a l’autor del llibre: Escolta, com si no t’hagués dit res… És que a la meva dona no li he contat mai. I tot seguit contava aquella candorosa experiència. Quan anava a Palma a ca la padrina jove, molt sovint, com he dit, com que no bastaven els dormitoris, em feien dormir dins la mateixa habitació que la criada. Jo tenia dotze anys i ella en devia tenir setze o desset. Va esser ella qui em va violar. Sí, sí… em va violar! Jo ja m’havia colgat, s’acostà i em digué que per dormir m’havia de treure els calçons… Només record que li deien Francesca. I ella, no sé si s’ho va passar molt bé, però jo… no vaig sentir res especial. Ja ho veus, és així com va esser la meva primera experiència sexual. Qui hagués estat capaç de contar una anècdota com aquella.
Els anys del servei militar són els de la consagració del personatge, per un malentès que ell no es va molestar mai en aclarir, capaç de convertir-lo en gendre den Franco. I no solament no va desfer l’equívoc, sinó que en va saber treure profit al llarg d’una mili que, no cal oblidar, estava complint durant una guerra civil que no admetia gaire verbes, però… de Pífol tan sols n’hi havia un, que sortia sa i estalvi de totes les situacions compromeses. I no solament això, sinó que en sabia treure partit.
Quan els soldats s’incorporaven a l’exèrcit cercaven una padrineta de guerra, habitualment a prop del seu entorn o a l’entorn dels seus companys. Els soldats, suboficials i els militars de més graduació, mai haguessin esperat que en Tòfol, que per bromes i bretolades es passava més dies a prevenció que dins el quarter amb la tropa, escrigués a la Casa del Generalíssim sol·licitant que na Carmeta Franco, com deia ell, de solament 12 anys, fos la seva madrina. A ningú li havia passat pel cap, excepte a en Pífol. Ell, transparent com era, ja havia anunciat la seva intenció als seus companys, que li havien dit no tens collonets. Res hagués passat si no hi hagués hagut resposta, però pocs dies després es va rebre un sobre de la Secretaría Militar y Particular Jefe del Estado. Correspondencia Civil. Exenta de censura. Soldats rasos i gent d’alta graduació es va impressionar amb aquell sobre i quedaren fascinats del fet que aquell soldadet habitualment engarjolat a prevenció, tengués correspondència amb la casa del dictador. Algú va cridar: És el gendre den Franco, en Tòfol és el gendre den Franco!!! I aquí es va iniciar un malentès que li proporcionà privilegis durant la guerra i la postguerra, de manera especial al llarg dels mesos que va estar a Maó, on diàriament s’afusellaven presos de La Mola. Des del primer dia va quedar exempt de la feina bruta i repugnant de formar part de l’escamot, però els seus superiors li tengueren sempre atencions especials. I si hagués estat cert que tenia «amistat» amb en Franco? Qui gosava anar a cercar-ho?
Els seus amics corals al llarg dels anys de joventut eren en Joan Gelabert Galmés, Poncet (Manacor 1914-1985) i en Guillem Fullana i Hada d’Efak (Rio Muni, Guinea, 1930-Palma, 1995), el gran poeta i escriptor manacorí. Habitualment «tancaven» els cafès més noctàmbuls de Manacor i feien alguna visita per aquell carrer que tan bé descriu en Toni Gomila a la seva obra de teatre. De les peripècies compartides amb en Poncet i en Guillem d’Efak en contava dotzenes d’anècdotes, algunes veritablement hilarants. Guillem d’Efak immortalitzà en Pífol amb nombroses referències literàries a La ponentada gran (1975). En Pífol, tant estimava el seu amic i tot el que d’ell havia escrit, que recitava «de cor» paràgrafs llargs sencers del llibre, sense deixar-se una paraula. Era especialment feliç quan recordava el seu amic i les confidències i aventures que compartiren i n’escoltava la seva música i se sentia orgullós d’haver-ne estat amic coral.
Pífol tengué en Poncet i d’Efak els millors amics, però també es va moure quasi sempre per fidelitats personals, entre les quals hi havia Manuel Morales, don Manuel (qui, sinó va aconseguir que Manacor li dedicàs el carrer que abans duia el nom del requetè Martí Bassa?), així com Rafel Muntaner. A ambdós els va seguir, amb lleialtat total en aventures polítiques i, especialment, esportives.
Les eleccions municipals del 1991 el convertiren en regidor per la coalició PP-UM i al llarg de quatre anys va ser regidor de Cultura, aplicant el principi de deixar fer més que d’intervenir; fins que va dimitir per una qüestió de principis i passà a Serveis Socials. El seu tarannà obert, liberal i tolerant li va permetre sortir indemne de la política, amb més amics que abans, però «vacunat» per no tornar-hi. Als mítings polítics, de l’únic que no parlava en Pífol era de política i els convertia quasi sempre –això esperava d’ell el públic– en monòlegs festosos, plens d’acudits.
Als 84 anys, va escriure i presentar el llibre dels malnoms manacorins. El 2010 va ser l’encarregat de llegir el pregó de fires i festes –als 90 anys– ple de fines ironies i records entranyables. En cap moment, tret dels darrers mesos, deixà de dibuixar, fer retrats i caricatures, alguna de les quals va ser molt celebrada, com la que va fer al mestre Antoni Maria Servera, autor de la música del Quaquín… «Ras-ras!, –escrivia en Guillem d’Efak, a La Ponentada gran– dues retxes i ja teniu El Goixo de la Música que semblava que el teníeu davant a punt d’envestir-vos i de tirar-vos la batuta pel cap».
Memòria de tot un segle convuls, se n’ha anat un home polifacètic, exemple de bonhomia, admirat i estimat pels qui el conegueren. El fet de ser declarat, l’any passat, fill predilecte de Manacor, va generar una total unanimitat. El buit que deixa, entre familiars, amics i estudiosos del passat manacorí que acudien a ell perquè constituïa la memòria viva de tot un segle, és molt gran. La seva figura no té substitut possible. Descansa en pau, amic estimat.
