Aquest escrit no és fet a motlo ni amb paraules tècniques, tampoc és allò tan perfecte que quan has llegit no has entès res.
A la meva joventut no vaig tenir l’oportunitat de passar per cap universitat, i ara ja és massa tard. Tenc 87 anys i no estic per això. M’agrada pensar i recordar, per després fer-ne gloses o qualque escrit. Això és medicinal per a la memòria que en aquestes edats ja es va perdent.
Quan qualcú xerra de “qui du els calçons o no”, es refereix al comandament. Hi havia cases per foravila que deien “és la madona qui du els calçons, no és l’amo”. Això volia dir que era la madona que comandava.
Abans de 1975 els qui duien els calçons, eren els militars i les forces de seguretat de l’estat. Aquells anys les dones, en general, eren perleres, cosidores, brodadores o mestresses de casa. Això a la vila, però per foravila feien feina tot el dia i quan venia l’estiu anaven molt tapades per no tornar morenes, perquè després en anar a la vila, es destacaven massa de les vilanes.
Abans del setanta-cinc no hi havia cap dona que entràs a l’exèrcit ni a la guàrdia civil, ni a la policia armada, tampoc a la policia local, ni a cossos de seguretat, ni a cap ajuntament. No entraven a cap bar ni tampoc podien conduir cotxe. Estaven totalment discriminades. Als ajuntaments tot eren homes, trobaven que la dona no estava capacitada per a aquestes feines.
Un dia el carro va trabucar i ara a molts de llocs hi ha més personal femení que masculí. Això, pels qui comandaven abans, va ser una bona tocada de dallons perquè no s’ho pensaven mai.
Ara dins els ajuntaments la meitat són dones. Pertot hi ha dones que duen el “mando”, i abans sols eren les superiores dels convents de monges.
Si un no ho ha vist, a això, no ho creu. De batles joves n’hi havia pocs, i de batlesses, cap. Els batles en general eren ben granats i algun de jubilat. Els majors es consideraven més aptes que un de jove, i més respectuosos. A més, si eren malcarats, millor. Com el batle que hi havia a Alaró o el pagès de Santa Cirga.
Ara gairebé tots els batles i batlesses dels municipis pareixen estudiants, no hi ha com la joventut per tenir il·lusió de fer feina i fer moltes coses per la ciutat. Visca els batles joves i les batlesses!
Abans del setanta-cinc, els funcionaris estaven molt mal pagats, els feien fer hores extres i no en cobraven cap. Com la policia local d’aquesta ciutat, que els enviaren durant vuit anys (a quatre o cinc policies) al dijous bo d’Inca a prestar servei. Hi anaven de les set del matí a les deu del vespre, acabant rebentats. Però al cap del mes, ni una trista pesseta més a la nòmina per aquesta jornada de 15 hores que havien fet a Inca.
Era un abús als treballadors i molt poc seny per part dels superiors. El cap de policia local va dir a dos subordinats: “Vosaltres em llevau la pell, però jo vos llevaré els ossos”. Ara supòs que hi ha més educació.
En venir l’estiu durant tres mesos no tenien cap dia lliure ni de descans, ni tampoc cap recompensa per les hores treballades en dies festius.
Llavors, els batles solien venir de casa rica i els hi era igual si et mories de fam o esclatat de feina. Els qui comandaven els diumenges anaven a estiuejar, en canvi els altres, a fer feina i sense cobrar. Això era no tenir seny ni vergonya, eren uns tossuts.
Tot això és sols una pinzellada del que passava abans del 1975.
Hi ha moltes coses per contar
i qui molt de temps viurà
moltes coses veurà
i així ho podrà contar
com ell voldrà.
Miquel Barceló Santandreu.
