Fa temps que visc amb una sensació estranya, una mena de desubicació que em costa explicar però que cada dia not més. És com si Manacor, el meu poble, aquell lloc on ens saludàvem encara que no ens coneguéssim, on la paraula “veïnat” tenia sentit ple, s’hagués anat transformant en una ciutat grisa, plena de normes, prohibicions i mirades desconfiades. Abans, aparcar al centre era una aventura, sí, però una aventura compartida. Ens fèiem senyes amb els fars, ens deixàvem el lloc si vèiem que algú duia pressa, i si un cotxe quedava un poc mal col·locat, ningú cridava la policia: bastava amb un “eh, Pep, mou-lo un poc que no pas”. Ara, en canvi, sembla que la convivència s’ha substituït per la sanció, i que l’educació ha deixat pas a la recaptació.
Els policies locals, que haurien de ser els guardians del sentit comú i els mediadors entre la població, semblen haver perdut el contacte amb la gent. No tots, evidentment -que no se malinterpreti-, però sí que n’hi ha uns quants que actuen com si el poble fos un tauler de caça, i nosaltres, les seves preses. Passegen amb la PDA (dispositiu mòbil) sempre preparada, no per ajudar, sinó per anotar la matrícula d’aquell que ha tingut la mala sort de no trobar lloc.
I la pregunta és inevitable. Com hem arribat aquí? Com pot ser que un poble amb una mancança tan evident d’aparcament -de les més grans de Mallorca- no sigui capaç de donar una resposta humana, empàtica, i en canvi es limiti a castigar els qui, senzillament, intenten viure-hi?
Manacor té brutor, clots, bucs, carrers plens, molts de solars buits i un problema d’aparcament que no fa més que créixer i créixer sense que els responsables polítics (de totes les èpoques) hi posin solucions. I en conseqüència la solució està sent convertir els veïnats en delinqüents per aparcar deu minuts malament. El que abans era una conversa amable ara és una multa freda sota el parabrisa, a cops acompanyada d’una actitud agressiva, poc humana i massa vegades en castellà. Multes i escenes, en que, si la patrulla és mixta, desgraciadament es pot arribar a percebre un masclisme subtil entre el mascle dominant que fa de “poli malo” i la policia empàtica i intel·ligent que fa el que l’altre li deixa. I és aquesta fredor, aquesta deshumanització, aquesta olor a tirania robòtica el que fa més mal.
Els més majors conten que hi havia un temps en què la policia local, els municipals, coneixia el nom dels veïnats, sabia qui era qui, i si et trobava mal aparcat et deia, “va, mou-lo, que aquí molesta” amb un to d’autoritat que també és necessari, només faltaria. No hi havia por, hi havia respecte mutu. Ara, en canvi, sembla que ens observin com si fóssim sospitosos d’alguna cosa per defecte. La ciutat s’ha menjat el poble, i amb ella, la manera d’entendre la convivència. Ja no hi ha lloc per la paciència ni per l’empatia, només per les ordenances i els codis. Tot està regulat, sancionat… però ningú sembla preocupar-se per la vida real de la gent.
I jo me deman, sincerament, quan hem deixat de viure en un poble per començar a sobreviure dins una ciutat que no és tal? Quan hem decidit que les ordres valen més que el seny i l’empatia? Quan hem oblidat que darrere cada cotxe hi ha una persona, una història, una família que torna cansada de la feina, fa jutipiris per conciliar o només vol arribar a casa sense haver de donar deu voltes al poble?
Si seguim per aquest camí, Manacor i les seves pedanies, acabaran amb els carrers plens però amb els cors buits. I això sí que no es pot arreglar amb cap multa. Potser el primer pas per recuperar el nostre poble és recordar que darrere cada infracció hi pot haver una necessitat, no una mala intenció. Que la policia, més que multar, hauria d’escoltar. I que la convivència no es construeix amb sancions, sinó amb humanitat. Potser és hora de mirar-nos al mirall i demanar-nos si aquest és el Manacor que volem. Un poble vigilat o un poble viu. Un poble de sancions o un poble de persones. Jo, personalment, encara som dels qui pensen que hi ha esperança sempre que vingui acompanyada d’una valentia política carregada d’humanitat.
Joan Miquel Riera
