No fa gaire vaig sentir per la televisió IB3 que no sé quina associació de consumidors de les Balears va obrir una oficina de defensa dels drets dels llogaters. Me sap greu no haver trobat el vídeo que en parlava per poder-vos dir quines paraules exactes deia el locutor. És que me va cridar l’atenció el cantet que feia, així com ho deia.
Jo ara ho dic de memòria i, per mor d’això, no seran exactes les paraules que escriuré. Però més o manco el locutor venia a dir que hi ha moltes de reclamacions i moltes d’estirades, moltes de bregues i conflictes perquè, com que hi ha una gentada que cerca casa i no en troba, els propietaris se n’aprofiten i fan patir abusos de tota casta als llogaters. ‘Abusos’: d’aquesta paraula sí que me’n record ben segur.
No voldria que ara m’agafàsseu malament: Jo ho veig ben bé, que els llogaters tenguin qualcú que els defensi. I veig molt malament que hi hagi propietaris que cobrin preus que no siguin pagadors i que per mor d’això hi hagi llogaters que els véngui ben just menjar. Tot això ho vull deixar ben clar davant-davant.
Ara bé: me va cridar ben molt l’atenció el to del locutor, el cantet que feia pintant tots els propietaris com uns aprofitats sense ànima, uns afamats de doblers. Sé ben cert que n’hi qualcun que sí que ho és, així, per mala sort. Però sé ben igual de cert que no ho són tots, d’aquesta manera, ni a prop fer-hi.
Pertot hi ha de tot: hi ha propietaris aprofitats i n’hi ha que se saben posar en el lloc del llogater. I, de llogaters, ben igual: n’hi ha que no miren prim, que no fan més que brutor i destrossa allà dins, i que l’amo els ha d’encalçar per cobrar; i n’hi ha que se’n cuiden de la casa, que la menen neta i ben desada, que l’estimen ben igual de si fos seva i que paguen cada mes el lloguer sense esperar que l’amo els ho hagi de reclamar.
Per aquestes coses que he dites, jo pens que n’hi hauria d’haver una, d’oficina, i pública que hauria d’esser, que fes com a un arbitratge entre els propietaris i els llogaters. Que posàs ben clares a les dues parts els drets i les obligacions que tenen cadascuna. I que, en haver-hi malentesos, hi poguessen comparèixer les dues parts, ben de franc, a aclarir com ho han de fer per sortir-ne.
No me va agradar gens ni mica que el locutor pintàs, dins la crònica que vos dic, els propietaris com si fossen tots uns negrers, explotadors fora ànima de la pobra gent que va a lloguer. És que resulta que n’hi ha ben molts, de propietaris, que per ventura ells (o son pare, o el seu padrí, tant té) feren tota la vida de formiguetes, fent feina com a dimonis i anant ben alerta a tudar cap dobler, per poder fer aquella casa i així, amb el lloguer, poder tenir una mica de pensió en arribar a vells. És que resulta que un propietari així no té tot el dret del món a tenir aquella casa i a treure’n un profit? O resulta que li hauria valgut més esser un perdut, menar una vida alegre, bauxes per aquí, vegues per allà, vicis a rompre, i si arriba a les velleses mans buides li han de ploure del cel tota casta d’ajudes, i així deçà tot han d’esser traves i emperons?
L’estat no va regalar ni un cantó, ni una palada de ciment a aquella persona que se va fer una casa amb l’esforç de tota una vida. Si ara l’estat no el vol ajudar, que no l’ajudi. Però que tampoc el castigui per haver fet un esforç i haver-ne sabut. O jo ho trob així.
Si els propietaris ho tenen bo de fer llevar un llogater que no paga o que no mira prim i fa destrossa dins la casa, així no tendran por d’oferir aquell habitatge per llogar. I això serà bo per als llogaters, que tendran més cases per triar i els preus no s’enfilaran tant. En canvi, si un propietari s’ha d’estrènyer un d’allò si no cobra, o si li malmenen la casa, així n’hi haurà molts que s’estimaran més tenir allò tancat. I, per mor d’això, hi haurà més poques cases per llogar i els preus no s’aturaran d’anar cap amunt.
Ho vénc a dir perquè malament si només miram per una part i no miram ben igual per l’altra. Cercar l’equilibri entre propietaris i llogaters sé cert que és la manera de fer bé les coses.
