Un amic meu autònom que té una empresa i que dóna feina a una partida d’obres un dia d’aquests me va comentar que havia de menester posar un gual (o pas) permanent perquè sempre seguit li deixen qualque cotxe davant el local. I llavors, quan li duen material que ell ha de menester per la seva feina, el traginer té mal aturar-hi la furgoneta o el camió, allà davant.
Va anar a l’Ajuntament a sol·licitar el gual i li donaren la llista de papers que havia de preparar. -An es meu veure, molts de papers que no tenien res a veure amb aquella qüestió.- me va dir ell. Com, per exemple, un certificat que li demanaren de defunció del seu germà, amb qui fa un fester d’anys, havia compartit el negoci a mitges, quan era viu.
No res, l’autònom se carrega de paciència, comença a arreplegar paperum, segons què pel seu compte i segons què comanant la feina a una gestoria i, en rebre la resposta, allò li va arribar denegat.
Resultava que li denegaven el pas permanent perquè, davant el portal, aquest propietari de l’empresa hi té una rampa de ciment, d’aquelles que hi ha davant moltes de cotxeries per endolcir el desnivell entre el carrer i el portal, a fi d’evitar un cop als pneumàtics cada vegada que hi entren un vehicle.
I ara, vénga a fer venir un picapedrer a llevar la rampa, i tornem-hi a començar la tramitació de paperassa. Jo ara no cerc envestir l’Ajuntament ni defensar-lo. Me figur que això mateix deu passar a qualsevol altre ajuntament, no tan sols al de Manacor.
Però sí que deman una cosa: l’administració per què serveix? Hi és per ajudar els administrats, o per tocar-los els orgues i fer-los la traveta? No li haurien pogut dir que sí però dir-li, en tot cas, que llevàs la rampa de ciment? Si li diuen un sí provisional i li donen un temps per arreglar allò, aquella empresa mentrestant ja té bon funcionar. Si, passat el temps que li donin per fer la reforma, l’Ajuntament hi passa a comprovar-la i troba que allò, no ho han arreglat, llavors massa bé que li retirin el permís provisional i li deneguin el definitiu.
Un fuster me va contar ja fa estona, els primers anys de la crisi del 2007, coneixia un electricista, familiar seu, no sé si me va dir cunyat o cosí o cosa d’això, que va patir una davallada molt forta de feina. Se va cansar d’esperar que les coses millorassen i li digueren que a un punt concret dels Estats Units, no me’n record exacte quin, hi havia una feinada. Va voler provar d’anar-hi, i va anar a un polígon industrial a mirar un parell de diferents locals que hi havia per llogar. En va triar un. El temps que no estaven llogats, no tenien subministrament d’aigua, ni comptador de força motriu, ni telèfon. Presenta la sol·licitud a l’administració, li donen una llista de condicionaments que havia der fer allà dins i de normes a tenir en compte i a seguir i, l’endemà o l’endemà passat, hi torna fer una passada, pel local, per començar a fer-hi net. I se va trobar que ja tenia de tot: aigua, força motriu i telèfon.
-Què passa aquí?-, se va demanar ell. -Me’n vaig a mirar si és que aquest local ja l’havia agafat qualcú altre.-
Quan va demanar a l’oficina on concedien l’explotació de les naus industrials si hi havia cap embull, varen esser ben clars: -No demanares permís per establir-t’hi? No presentares el contracte de lloguer? Què més vols? Te donàrem una llista de condicionaments que has de preparar. Tu fes les coses així com t’hem dites. Passarem a mirar si ho has posat tot bé. Però tu, mentrestant, ves fent. Per què t’hem de fer esperar aturat?
Ja sé que Amèrica és immensa, que no és cap paradís, que té molts de defectes. Ja sé que no deu esser pertot tan senzill en aquell país. No vol dir que aquest anècdota sigui la norma onsevulla, per allà. Però sí que crec que és un exemple d’eficiència administrativa, d’implicació amb l’administrat.
No se podrien simplificar també les coses per aquí? Tan mal de fer seria pensar en fer marxar les coses i no en posar-los una trava darrere l’altra?
