Arran de la Cimera del Clima celebrada a Glasgow aquests darrers dies, ha transcendit que nombrosos joves del planeta pateixen un mal conegut com a angoixa climàtica o ecoansietat. Hi ha psicòlegs que el defineixen com la por o l’ansietat davant de l’amenaça del canvi climàtic i les seves conseqüències. Es tracta de persones reivindicatives i amb una actitud crítica cap al que han fet generacions anteriors quant al medi ambient i d’una sensació associada d’impotència de no poder ajudar en quasi res per canviar les coses. Una desesperació producte de la passivitat de les autoritats davant el canvi climàtic. Amb la notícia sorgeixen les reaccions: unes són de sorpresa, altres de comprensió i finalment algunes de burla.
L’holocaust nuclear
Però el fenòmen no és nou, ja hem viscut al món altres èpoques d’ecoansietat. La més forta, a nivell global, segurament va ser cap els anys vuitanta del segle passat. L’holocaust nuclear llevava la son a més d’un jove quan observava la cursa armamentística sense fre que ianquis i soviètics celebraven sense gaire miraments. La possibilitat de la destrucció literal del món era un fet plausible i això marcà sens dubte una generació. Val a dir que la destrucció de la vida era executada de manera molt més ràpida i eficient en el cas d’una guerra mundial nuclear que no en el canvi climàtic d’ara, que és una tortura més a llarg termini. Arran també de tot aquest món de protons i neutrons hi hagueren moltes altres seqüeles que, en grau menor, contribuïren a l’ecoansietat del moment: els bidons de residus radioactius que anaven al fons dels oceans sense que Greenpeace ho pogués aturar; els búnquers a prova d’holocaust nuclear que es construïen els més rics; o l’explosió de la central ucraïnesa de Txernòbil que dugué el drama a Mallorca! Els tords eren radioactius i se’n privà formalment el consum, tot i que de contraban se’n seguien servint d’amagat. Ecoansietat nostrada combinada amb els plaers gastronòmics prohibits…
Sa Coma com a exemple
La destrucció de Mallorca arran del bum turístic era material més que suficient per provocar dosis d’ecoansietat forteta dins àmplies capes de la població illenca. Dins la tribu aborigen la majoria ho veien com una oportunitat de fer un dobler i la feina era tanta que no hi havia temps per pensar en mals de l’ànima com angoixes i ansietats. Dins els col.lectius sensibilitzats en la lluita ecologista, ben actius, alegres i ocurrents, no se sentien remors tampoc de les patologies esmentades. I la veritat és que hi devia haver motius. Veure i viure com en cinc anyets un immens arenal verge i ben accessible a un quart d’hora de les nostres cases passava a ser una urbanització com les altres fou realment un xoc. El xoc però, quedà immortalitzat en una bella pintada que resava les paraules del pare fundador: “Vergonya cavallers, vergonya” al buc de l’hotel més gran de sa Coma.
La superpoblació
L’augment de la temperatura del planeta en pocs graus provocarà, provoca de fet, importants canvis en el clima i paisatge i com hem vist també causa canvis en l’estat anímic de la gent que ho viu de més a prop. Això, la majoria de científics, ho vinculen a efectes de l’activitat humana. I és un fet que l’activitat humana no només ha augmentat perquè la tecnificació hagi augmentat les emissions i la contaminació, sinó perquè allò que ha augmentat de manera descontrolada és l’espècie humana. L’any 1900 érem uns 1.500 milions d’humans; el 1950 devers 2.000 milions; l’any 2000 la cosa ja s’havia disparat fins els 6.000 milions. Falten pocs anys per arribar als 8.000 milions i això no du rumb d’aturar-se. Si ho comparam amb Manacor, veurem que a principis de segle XX érem prop de 12.000 ànimes; a mitjan segle fregàvem els 20.000 habitants i el canvi de segle el visquérem amb uns 30.000. Ja som més de 45.000 i el ritme no sembla que vulgui baixar. La qüestió és endevinar si col.lapsarà primer el món o si ho farà Manacor i que l’ecoansietat no ens pertorbi la sensació de poder viure el gran pet que està per venir.
