L’any que ve per aquest temps Manacor començarà a bullir de remor política perquè faltaran pocs mesos per les eleccions municipals. Tot seran elaboracions de programes, llistes i idees per sortir victoriosos la nit de dia 28 de maig i intentar dur a terme la governança consistorial segons el rumb de cada aspirant a la batlia, conjuntament amb el seu equip. D’ençà que les primeres vares són triades per eleccions s’han donat diverses situacions produïdes pels capricis del respectable i per les vicissituds de l’aritmètica. Repassem una mica d’anecdotari d’aquestes onze cites amb les urnes.
Ser batle sense guanyar
Si no hi ha majoria absoluta de regidors, i això ha passat en deu de les onze votacions, la batlia no és automàtica. Els contactes, les rivalitats o el caïnisme fan la seva feina i qualsevol cosa és possible. Set persones han estat batles sense haver guanyat les eleccions. I per motius ben diversos. El primer, Llorenç Mas, després de l’apassionant Pacte de Son Brun de 1979. Arran de la dimissió de Mas el substituí Jaume Llull fins el 1983. Repetiria, també sense guanyar, liderant el Pacte de Progrés de 1987 a 1991. El tercer fou Gabriel Bosch, per rellevar Gabriel Homar, que havia mort l’any 1991 poc després de les eleccions, que sí que havia guanyat. La quarta, i primera batlessa de la història de Manacor, fou la macianera Catalina Sureda, que agafà la primera vara arran de la dimissió de Bartomeu Rosselló. El cinquè fou el paradigma de ser batle sense guanyar, amb un sol regidor i menys de mil vots, el malaguanyat Miquel Riera fou primer edil de 1999 fins el 2003. El sisè fou l’any 2015 el popular Pedro Rosselló arran d’una moció de censura i la setena i darrera, el 2017, Catalina Riera pel pacte amb l’anterior. Atenció, ser batle sense haver guanyat les eleccions s’ha demostrat que no acaba de funcionar molt bé: cap dels set va repetir batlia a les següents eleccions i alguns ni tan sols volgueren o pogueren encapçalar la llista del seu partit.
Guanyar i no ser batle
Rafel Muntaner guanyà les primeres eleccions però el Pacte de Son Brun el descavalcà. Gabriel Homar guanyà l’any 1987 però el Pacte de Progrés també el descavalcà i no pogué repetir. Catalina Sureda duia un parell d’anys de batlessa però la vegada que ella va liderar la llista, tot i guanyar, el seu antic company de partit Miquel Riera, pactant amb l’esquerra i els portenys li foteren la batlia al Pacte de Cal Notari. Tres batles més, que havien guanyat, no pogueren acabar el seu mandat: Gabriel Homar per defunció el 1991, el metge Bartomeu Rosselló per dimissió i el darrer fou Miquel Oliver arran de la primera moció de censura de la història de Manacor.
La lògica més elemental
La lògica de la gent poc avesada a la dinàmica política és que qui guanya ha de ser el batle. El mantra es repetí fins a l’infinit a l’enyorada Televisió de Manacor entre els anys 1999 i 2003. El batle Riera, amb un sol regidor, era sotmès cada dijous vespre a escarni públic perquè no podia ser que “aquest que només n’ha fet un sigui el batle”. La realitat és que si no vols passar pena convé guanyar i, a més, disposar d’una còmoda majoria. El màxim exponent de la comoditat per governar ha estat Antoni Pastor, guanyador de tres eleccions seguides, sempre millorant resultats i batle els quatre anys sencers cada vegada. És l’únic que ha aconseguit una majoria absoluta. És cert que va deixar molts de cadàvers dins l’armari i que la partida fou traumàtica pel centredreta manacorí però, com diria Johan Cruyff: “Els números no menteixen i estadísticament ha estat el millor batle de Manacor”. Cap altre guanyador, vius, cap, ha pogut gaudir d’un sol mandat complet i sense vicissituds destacables. Miquel Oliver du rumb d’acabar-ne un però no s’ha de dir blat fins que sigui dins el sac.
Una dada imprescindible
A l’hora de les conclusions podríem pensar algunes característiques que puguin reunir els sis guanyadors de les eleccions municipals al llarg d’aquesta quarantena d’anys. Han de ser homes? No, una dona va guanyar l’any 1999. Han de tenir malnom? Uep: Coca, Olier, Roma… Els tres primers sí. Als altres tres no se’ls coneix públicament. Una forta manacorinitat? Tampoc. Sureda macianera i Oliver macianeja. Una mateixa ideologia? Rafel Muntaner, Gabriel Homar, Bartomeu Rosselló, Catalina Sureda, Antoni Pastor i Miquel Oliver? No, però m’atreviria a dir que, vist l’ordre dels guanyadors, de cada vegada són més d’esquerres. La dada clau és l’edat. A Manacor per guanyar les eleccions has de tenir entre quaranta i cinquanta anys. Així ha estat tots aquests anys. Qui sap si així continuarà essent o no per molts de temps. Com a curiositat val a dir que el dia de les eleccions de 2023 Miquel Oliver encara estarà dins el rang; Maria Antònia Sansó farà pocs mesos que serà dins la quarentena i Núria Hinojosa, qui pogués, encara estarà a cinc anys de la xifra que suposadament dóna el passaport a la batlia… Una vegada em vaig presentar de cap de llista i, tot i fer bastants vots més que Miquel Riera al seu moment, no em proclamaren batle. Sempre havia pensat que era per ser massa republicanot i catalanista. Ara he vist que és perquè encara no tenia l’edat!
