Reconec que com més va més vessa me fa conversar amb segons qui de com van les coses avui en dia. Més que res per una cosa: massa vegades s’esdevé que, en fer el repàs a les coses que no van bé, o que podrien millorar, aquella conversa acaba amb una bravejada a en Franco: “Hauria de tornar en Franco”; “Això es temps d’en Franco no passava”; “Es temps d’en Franco tothom va poder comprar un seadet”; “Es temps d’en Franco tothom se va poder fer una casa en es Port”; “En Franco va fer ‘pantanos’”… I ja hi som, altra volta dins la purga d’haver de triar entre fer el beneit i engolir-me tots aquells calàpets, o bé començar a discutir i entrar en brega amb aquell.
D’una cosa no en tenc cap dubte: En Hitler (que, per cert és un personatge que també n’hi ha que l’enyoren per Alemanya, maldament no siguin tants com aquí en Franco, per suposades ‘millores’ que va fer), tenia un ministre de propaganda, que era en Joseph Goebbels. Idò bé, aquest ministre deia que “una mentida repetida mil vegades arriba a fer forat com si fos ben vera”. Amb el pas dels anys, s’ha vist que, per desgràcia, tenia tota la raó.
Per començar vull aclarir que tan poca gràcia me fan les bravejades a en Franco, com me’n faria sentir-ne de dedicades a en Carrillo, o a qualsevol gatiller com ell si haguessin guanyada la guerra ‘els altres’. No crec en la matera com a manera d’arreglar el món. No hi crec, dugui la bandera que dugui el qui mata. Ni l’Estadi Olímpic de Berlín, ni les autopistes alemanyes, ni el faraònic aeroport de Tempelhof ni cap altra millora de les que va fer en Hitler són el consol de cap mort ni un; ni tampoc ho són els hospitals russos ni les indústries ni les millores que va fer n’Stalin dins Rússia, per molt que encara avui molts de russos també l’enyorin.
Me cau l’ànima als peus pensar que hauríem de menester vuitanta anys de propaganda per aclarir que Mallorca no va sortir de la misèria per mor d’en Franco. No. En sortírem perquè Anglaterra i Alemanya, que estaven tan destrossades, esbenades i esbocinades com Espanya, o molt més, quan va acabar la II Guerra Mundial, aviat se reconstruïren i reviscolaren (sense comandar-hi en Franco per allà, per cert) fins al punt que, en vint anys, els obrers se pogueren permetre de venir un parell de setmanes a Mallorca a passar-hi l’estiu. Així és que el “seadet” i la caseta des Port o de S’Illot, no és a en Franco que els ho hem d’agrair, sinó a la iniciativa privada dels primers hotelers mallorquins i als turistes anglesos i alemanys que començaren a venir aquells anys. Sense ells, hauríem hagut d’emigrar cap a Suïssa o Alemanya per no patir fam, com no tenia més remei que fer molta de gent pobra d’Andalusia i d’Extremadura.
Això és com la rondalla dels “pantanos”: per exemple l’any 1895 (40 anys abans del cop d’estat d’en Franco) ja feren el de Ribatallada, que duia aigua a Sabadell i Terrassa; L’any 1902 ja hi havia el “Plan General de Canales de Riego y Pantanos”. I el 1933, la República espanyola (que tenia coses bones i en tenia de dolentes) ja duia entre mans el “Plan Nacional de Obras Hidráulicas”, que el cop d’estat i la guerra d’en Franco ho aturaren per vint anys, maldament llavors ell se posàs la medalla.
Amb la paga d’estiu, passa altre tant: Ja el 1918 en posaren per als funcionaris. I, el temps de la República, en Largo Caballero va posar que tothom, funcionari o no, tengués una setmana d’estiu pagada. Una altra cosa és que, amb el franquisme i més endavant amb En Suárez, aquest temps de dies pagats s’allargàs.
Però bé: maldament posant que fossen vera totes les medalles que se va autopenjar ell mateix el franquisme, una guerra que va dur més de 300.000 morts (les víctimes de la ETA multiplicades per 300!), és un preu que no se pot pagar per cap ‘millora’ ni una, tant si és inventada com si és vera, ho torn dir. En tenc prou amb veure les imatges d’ara d’Ucraïna o de Gaza. Per respecte cristià i humà a totes aquelles víctimes, vull deixar clar que no me consolen “pantanos”, ni “seadets” ni pagues dobles. M’estim més esser pobre.
