Abans de començar, deman disculpes per les meves faltes de mallorquí… o català… o balear… o vés a saber com se diu la nostra llengua avui. Escric com puc, com em surt, i amb el cor pobler a dins. Si qualcú se sent ofès pel meu accent o pel meu teclat, que s’ho prengui com un homenatge amb falta d’ortografia.
Com a bon mallorquí i mig pobler —de Can Tianet per més senyes—, si hi ha un plat que per mi supera tots els altres, aquest és l’arròs brut. No pel nom, que sembla advertència, sinó per la capacitat que té d’aglutinar en un mateix plat una desfilada d’ingredients diversos que, units per un brou fosc i carregat, creen una simfonia de sabors, olors i misteris. És la Mallorca profunda dins una greixonera, amb tot el seu folklore, les seves contradiccions i el seu encant rudimentari.
I si darrerament hi ha una altra cosa que em recorda a aquest plat és la política. Sí, la política nostra —local, nacional i internacional— que bull com una olla de fang a foc viu, plena d’ingredients que ningú ha triat però que tothom s’empassa.
Primer hi ha la carn. Diversa, d’origen incert, a vegades tendra, a vegades passada. Trossos que hi entren amb ganes, però que de sobte desapareixen del plat. Alguns retornen, reescalfats. Altres, directament, no se sap mai si eren pollastre o conill. En tot cas, sempre hi ha qui els defensa com si fossin llom de primera.
Després vénen les espècies. Canyella, pebre bo, clau, nou moscada… Tot allò que s’afegeix per donar sabor, però que també pot amagar el gust real del conjunt. En política, això serien les declaracions calculades, les compareixences preparades, les frases buides dites amb veu greu. Una retòrica que no alimenta però sí que emmascara. Perfuma, però no nodreix.
El brou? Fosc. Inclassificable. Hi bull tot dins: informes, filtracions, àudios, correus electrònics, contractes dubtosos, memòries oblidades i favors pendents. És allò que ningú vol mirar de prop, però que tothom acaba empassant-se. Fa olor d’ahir i de demà, però mai del present clar.
I com a toc final, la picada. Aquell punt de sabor concentrat que et pot fer somriure o arrufar el nas. Tradicionalment feta amb ametlla, all, julivert i una mica de fetge, en aquest plat metafòric ve a ser el gest còmplice, el silenci estratègic, la reunió a porta tancada, el «ja m’entens» de sempre. És l’autocensura amable, la por d’incomodar, el saber que si piules massa fort potser avui no et passa res, però demà no et conviden al dinar.
Així funcionen moltes coses. I no només al Parlament. També a ajuntaments, a entitats, a grups culturals i a sopars d’amics. El plat és el mateix. Canvia la vaixella. Però el brou és compartit, i la por a treure el cap de l’olla també.
Hi ha qui, com jo, encara en disfruta. Però amb cada cullerada, nota que hi falta un ingredient essencial: la valentia d’anomenar les coses pel seu nom. Perquè no tot s’arregla amb sal i pebre. A vegades cal fer net.
Per això, mentre alguns reclamen una dieta més clara i saludable, d’altres continuen servint aquest arròs brut polític com si fos delicatessen institucional. Però ja n’hi ha molts que comencen a deixar el plat a mitges, amb fam de veritat i set de decència.
I entre mos i mos, hi ha qui es pregunta si no hauria estat millor fer un bullit.
A fora, la greixonera continua bullint. I mentre el vapor ho entela tot, alguns aprofiten la bafarada per fer com si no hi hagués res a veure. Però alerta: no hi ha brou que tapi per sempre l’olor d’un ingredient podrit. I encara que ens venguin que tot forma part de la recepta, no tots els paladars estan igual de domesticats. Hi ha qui encara té memòria gustativa. I ganes de cuinar una altra cosa.
PD: Diuen que qui remena l’olla és qui més s’embruta. Però també és qui sap què hi ha dedins. Jo, almenys, no menjaré amb els ulls tancats. I si algun dia em serveixen mentides amb julivert… les tornaré a la cuina.
Firmat,
El Marquès de s’Arròs Coent, Jordi Tianet,
escriptor de receptes improbables
i analista culinari de la realitat.
