En general, quan algú es presenta a unes eleccions municipals ho fa per guanyar-les i poder governar. Però encara que de la nit electoral sembla que només en surten guanyadors, la crua realitat és que perquè uns puguin guanyar uns altres han de perdre. Arran de les eleccions del mes de maig passat i de posteriors situacions a parer meu a Manacor hi ha actualment tres líders de l’oposició al batle Oliver i al seu govern.
Maria Antònia Sansó
No és la perdedora de les eleccions, tot i que estic completament convençut que el Partit Popular tenia previst fer dos regidors més. Al contrari, va fer un resultat excel·lent. Va passar del 15% dels vots el 2019 al 25% de l’any passat. Un senyor increment que li va valer l’augment de dos regidors. Maria Antònia Sansó és a la clàssica manera la líder indiscutible de l’oposició com ja ho era l’anterior mandat. A l’hora d’encarar les eleccions va fer net al Grup Municipal i va prescindir de Maria Bel Bauzà, de manera sorprenent; de Maria Bauzà i del veteraníssim Antoni Sureda, que es jubilava així de la vida política. El mes de juliol passat va ser «premiada» amb la Direcció Insular de Pressupostos del Consell de Mallorca. Les hores dedicades a «Palma»; les típiques lluites caïnites de la dreta local i també un decalatge de deu punts respecte als vots de Margalida Prohens a Mallorca fan que el seu lideratge sigui un poc qüestionat a nivell intern. És cert que només duim mig any de mandat i algunes anàlisis podrien ser precipitades però està mitjanament clar que la tasca d’oposició és tan discreta com erràtica. El posicionament quant a la Gerència d’Urbanisme o el capteniment en fer de la mobilitat el punt estrella de la seva acció política podrien ser dos exemples de tot plegat.
Núria Hinojosa
Va mantenir els resultats de 2019. Un 18% dels vots i, també com Sansó, a prop de deu punts de la seva cap de llista a Mallorca. Qui seguia les eleccions de fora del brou tocava intuir que amb els set regidors de MÉS-Esquerra i els quatre socialistes es repetiria l’equip de govern municipal de 2019-23 amb la diferència que l’increment dels d’Oliver compensava la desaparició d’Unides Podem. Qui les seguia de prop sabia que la cosa estava enverinada de la convivència dels darrers quatre anys i que al batle no li feia cap gràcia haver formar part de la mateixa Junta de Govern que Hinojosa. És innegable que les negociacions varen existir i que les peticions socialistes eren majors que les de 2019. També és cert que en cap cas es tractava de res de l’altre món i inassumible per ningú del moment que et donen la batlia per quatre anys. La cosa real anava d’una incompatibilitat absoluta entre MÉS-Esquerra i Núria Hinojosa. I així ens trobam amb una altra líder de l’oposició. No acaba de trobar el seu lloc ja que per una banda és molt dura, extremadament diria jo, amb els posicionaments als plens però de l’altra no ha assumit que molt difícilment entrarà a l’equip de govern i sovintegen encara els oferiments indissimulats per entrar-hi. Sigui com sigui i més enllà de les simpaties està clar que parlam d’algú que és tot passió i per descomptat una política de raça.
José Antonio Argiz
Seria lògic que el tercer líder en discòrdia fos Esteve Sureda, regidor ara de Vox i abans cap de Nou Ordre. Però no és així. A l’Ajuntament s’hi mou com un peix dins el rostoll. Pràcticament no intervé als Plens, vota gairebé sempre el mateix que el PP i no té cap tipus de perfil propi més enllà de l’anècdota i el seu peculiar tarannà. De la dreta vertadera hom s’espera que faci posicionaments polítics radicals i sigui capaç de provocar i fer enrabiar el govern. Per poc que s’hagin seguit aquests sis mesos de consistori la conclusió ens ha de dur a dir que la irrellevància de Sureda està entre alta i molt alta. És per això que proposam una altra persona com un dels tres líders de l’oposició a Miquel Oliver. José Antonio Argiz forma part de fa anys del mobiliari fix de la dreta manacorina però mai ha aconseguit arribar al consistori. Va tenir la temptació de presentar-se a les eleccions el 2023 liderant Plataforma per Manacor, una iniciativa AntiZPR que arreplegà més de dues-mil signatures. Al final no va tenir el coratge per fer-ho. Finalment però ha trobat el seu lloc a la premsa. Dirigeix de fa prop de tres anys el DigitalManacor on de manera totalment desacomplexada i intensa dona branca al govern municipal des d’una perspectiva ben espanyolista i de dretes. I podríem dir que fins un cert punt triomfa ja que les auditories d’audiència així ho indiquen. Si inicialment va centrar els seus esforços en Carles Grimalt, ara que ja no hi és ho fa amb Miquel Oliver. És com una busca dins un ull i per mèrits propis està dins el podi de líders de l’oposició. Tanmateix, tots tres haurien de tenir clar que a la pràctica només hi ha tres votacions realment importants a un consistori i són el Ple d’Investidura, el Ple d’Organització i la Moció de Censura. Tota la resta està muntat perquè qui ha assolit el poder el pugui exercir. Oliver va superar les dues primeres i la tercera ni hi és ni se l’espera…
