
«L’enrevessat cas d’una piscina municipal», per Jaume Rigo


Això era i no era, un ajuntament que es va proposar tenir una piscina pública coberta i moderna, amb un bar, una aula per impartir cursos, etc. I com que era una obra costosa, que a més després s’havia de gestionar, decidí treure a concurs una concessió que inclogués la construcció i la gestió per 30 anys. No és una rondalla, era Manacor l’any 1997 i l’obra tengué un cost d’uns 130 milions de pessetes. Al cap d’un temps, la piscina ja estava inaugurada i en funcionament. Ràpidament s’omplí d’usuaris, que també pogueren gaudir de diverses activitats aquàtiques i cursos de formació.
Però amb la crisi de 2008 la quantitat d’usuaris baixà. També es modificà l’IVA del 8% al 21%, perquè la piscina era explotada per una empresa concessionària, si l’hagués explotada directament l’Ajuntament hauria estat exempta d’IVA. Aparegué una altra piscina privada que li va fer competència, el model de gestió no s’adaptà a tots aquests canvis… Era la tempesta perfecta, la concessionària Esquitxos de Blavor SL començà a tenir pèrdues, demanant a l’Ajuntament de Manacor la finalització de la concessió de mutu acord. No hi hagué acord però, després de molt insistir, el 2017 l’Ajuntament comanà a una empresa experta la realització d’una taxació del valor de reversió de la concessió administrativa, és a dir, el que segons la llei i el contracte l’Ajuntament hauria de pagar a Esquitxos de Blavor SL per liquidar el contracte. La quantitat va ser de 336.881,44 €.
Així i tot, la piscina continuà en marxa, acumulant pèrdues a les què va fer front amb préstecs que arribaren a sumar 864.150,34 €. Fins que arribà la COVID el 2020 i ja va ser massa. El març de 2021 l’empresa es declarà insolvent, les portes es tancaren i el jutjat declarà l’empresa en concurs de creditors al maig. Aquí començà el calvari judicial. L’administrador concursal indicà les dues quantitats anomenades i la màxima autoritat de l’Ajuntament, el batle Miquel Oliver, no hi va estar d’acord. Ordenà interposar una “demanda incidental per impugnació d’inventari i de la llista de creditors”, sense presentar cap proposta al Ple on es pogués debatre i votar, obtenint o no el suport de la resta dels partits del Consistori.
El Jutjat de lo Mercantil de Palma, secció 3, dictà la sentència 498/2021 dia 3 de novembre de 2021, on fallà desestimant la demanda i confirmant l’inventari de béns i drets, així com la llista de creditors. També condemnà l’Ajuntament al pagament de les costes processals. Aquí es podria haver acabat tot, però una vegada més el batle de Manacor, Miquel Oliver, no hi va estar d’acord i ordenà presentar un recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial. Aquesta vegada tampoc presentà al Ple cap proposta per ser votada, ho assumí com a responsabilitat exclusiva de Batlia.
L’Audiència Provincial de Palma, secció 5, dictà la sentència 543/2022 el dia 25 de maig de 2022. En ella desestimà el recurs d’apel·lació, confirmant la sentència del Jutjat de lo Mercantil de Palma i imposant també a l’Ajuntament el pagament de les costes d’aquest nou judici. Si ja hauria estat raonable aturar-se després de la primera sentència, ara amb la segona hauria d’haver fet un poc de vergonya continuar, sobretot amb algunes frases que tant la magistrada del primer judici com els tres magistrats d’aquest segon havien pronunciat sobre l’actuació del batle i el lletrat municipal, que m’estim més no reproduir per no deixar més malament a ningú.
Però no, venga, que aquí no pagam dels nostres, tornem a recórrer alegrement! I on es pot recórrer? Idò al tribunal immediatament superior, que és el Tribunal Suprem. Endavant idò! Així es va fer. El batle Miquel Oliver va fer presentar al Tribunal Suprem un recurs de cassació, sense dur-ho a Ple i sense informar la població. Però en aquest tribunal les coses són molt més lentes, no va ser fins dia 23 d’octubre de 2024 que es dictà la providència del Tribunal Suprem, on els tres magistrats que estudiaren el cas decidiren que no s’admetia a tràmit el recurs “por cuanto incurre en la causa de inadmisión de carencia manifiesta de fundamento”. A jo si m’haguessin dit això m’hauria caigut la cara de vergonya. Ah, per cert, l’Ajuntament condemnat a costes una tercera vegada.
Però mentre soni la música, aquí hem de ballar. Repetint la seva “exitosa” estratègia, el batle Miquel Oliver tornà ordenar la presentació d’un altre recurs. Sí! Un altre! També pel seu propi compte, sense sotmetre als 21 regidors de l’Ajuntament la decisió, és a dir, una responsabilitat personal. Presentà a la Sala de lo Civil del Tribunal Suprem el que s’anomena un “incident de nul·litat”, i el 20 de gener de 2025 els tres magistrats d’aquesta sala del Tribunal Suprem dictaren providència, decidint no admetre a tràmit el recurs. La frase final és tremenda: “contra esta providencia no cabe recurso alguno”.
Arribats a aquest punt, el batle de Manacor recordà que no fa falta que ho decideixi tot ell tot sol, perquè fins ara n’és l’únic responsable, i decidí implicar tots els partits, per mirar d’esquitxar-los (jejeje) també a ells, repartint després les culpes. Per tant dugué al Ple ordinari del mes de febrer de 2025 una proposta per via d’urgència (urgència ara, després de quatre anys d’anar de jutjats) per demanar-li a l’administrador concursal i a l’empresa Esquitxos de Blavor SL un acord amistós per pagar-li només 64.696,57 € i deixar-ho córrer. Jo crec que qualcú es posarà a riure.
Sembla que al final li hem d’estar agraïts al senyor Oliver, perquè pareix que no recorrerà al Tribunal Constitucional i després al Tribunal d’Estrasburg. Buffffffff… Hem duit sort! Bé, jo encara no ho tenc clar, hi ha persones especialistes en estirar un xiclet fins a la Lluna si fa falta.
Però la història encara no ha acabat, perquè quan s’esgoten tots els recursos possibles, el cas torna al primer jutjat, que és el Jutjat de lo Mercantil de Palma, secció 3, que ara haurà de liquidar el concurs de creditors. Aquest jutjat decidirà si l’empresa Esquitxos de Blavor SL va ser culpable d’una mala gestió econòmica (si hi va haver “dolo”) i, en aquest cas, si s’ha de pagar cap indemnització a l’Ajuntament. Però a la primera sentència, la mateixa jutgessa que ara ho tornarà revisar, expressà clarament: “La culpabilidad se determinará en el momento procesal oportuno, sin que por el momento puedan apreciarse indicios de ella”. Serà llavors quan quedarà totalment definida la quantitat que haurà de pagar l’Ajuntament de Manacor, si no hi ha un acord amistós abans com ara pretén el batle.
En definitiva, la caparrudesa d’un batle ens ha duit fins aquí, perdent quatre vegades als tribunals, passant a la història amb aquest llegat després de dues legislatures nefastes per a Manacor. Tot amb un sol objectiu: pegar pilotades cap endavant, deixar passar el temps i esperar a veure si el glop final arriba quan la futura batlessa ocupi la Batlia (?). Al cap i a la fi, qui dies passa anys empeny. Els ritmes de la justícia són lents i li podria haver sortit bé la jugada, però crec que no podrà arribar fins a les properes eleccions del juny de 2027 sense que els jutges li donin per tancat el tema i hagi hagut de pagar tot això amb els doblers de tots els manacorins.
Què hagués passat si s’hagués arribat a un acord econòmic per rescindir la concessió abans d’haver de tancar la piscina? Idò que les despeses per a l’Ajuntament de Manacor, és a dir, per a tots nosaltres, haurien estat molt menors. A més, el temps que no s’ha ofert un servei municipal també s’ha de quantificar econòmicament. Han estat quatre anys d’un servei municipal tancat, que haurien pogut fer la vida dels ciutadans millor, amb natació a un preu públic, amb classes de gimnàstica aquàtica per a persones majors, per a embarassades, amb cursos d’inici a la natació per a infants, sense haver d’anar a altres pobles… i la gent no hauria tengut per què saber que la gestió havia canviat, no s’haurien trobat la porta tancada cap dia.
Què hauria passat si no s’hagués arribat a un acord amistós però s’hagués fet una nova taxació el 2018, el 2019, el 2020 o el 2021 abans del tancament? Idò que el valor de reversió hauria estat menor, i ara pagaríem menys. En definitiva, és molt possible que pitjor del que s’ha fet sigui impossible fer-ho. I ara el senyor Oliver i MES volen implicar tots els partits. Ara. Patètic. Per estar indignats.
Podríem dir que 10 jutges de 4 jutjats s’han menjat el fetge d’un penjat, en Miquel Oliver, batle de Manacor.









