Na Caterina fa primer de batxillerat. A ca seva són tres germans, la gran ja estudia a la universitat, mentre que el més petit encara fa ESO. La família no està malament econòmicament, la mare i el pare fan feina i tenen un sou que els permet viure còmodament, fins i tot fer algun viatge de tant en tant. Tenen un ca seva, sense hipoteca, era dels padrins i els ho varen deixar en herència, realment varen viure molts anys amb la padrina fins que aquesta morí fa un temps.
Per estudiar, a les dues grans ja els han concedit la beca, pels pèls, pel fet de ser una família de cinc membres, i per tant la matrícula a la universitat els sortirà gratuïta als tres germans mentre tenguin bones notes i vagin aprovant totes o quasi totes les assignatures. En qualsevol cas, si algun dels tres no tengués tan bon rendiment acadèmic, sempre li quedaria el descompte del 50% pel fet de ser família nombrosa.
Ara tot va bé, però aquesta família ha començat a pensar què passarà el dia que els joves es vulguin independitzar. Amb els preus dels pisos avui en dia, tant per comprar-ne un com per llogar-lo, és molt difícil poder-hi arribar. Cada un en posar-se a fer feina haurà de guanyar molts doblers per aconseguir-ho, i això si els pares els poden deixar uns doblers per l’entrada. Evidentment, serà més viable si viuen en parella, o si una vegada comprat el pis lloguen alguna habitació.
Però i la casa familiar? Aquesta família només té una propietat, a quin dels tres fills l’ha de deixar en herència? Amb el preu que tenen les propietats i que segurament continuarà pujant, si aquesta casa es deixa a mitges entre els tres, és molt probable que cap pugui comprar la part dels altres dos. El mateix passaria si es deixàs a un dels tres, que tendria molt difícil poder “fer tornes” als altres dos. En conseqüència, la probabilitat que aquesta casa familiar s’acabi venent a algun inversor és molt elevada.
Aquest que sembla un cas poc habitual, ben al contrari, passa a moltíssimes cases de Manacor. El futur que els espera als que avui són joves és tèrbol, mal de preveure, però el que és segur és que no ho tendran fàcil. Per primera vegada en molt temps sembla clar que la següent generació patirà un retrocés en el nivell de vida. Això es posa de manifest en el darrer estudi que ha realitzat Cáritas, demostrant que la població classificada com classe mitjana ha caigut del 60% el 2008 al 43% el 2025. Això significa que al voltant d’un milió de famílies han passat a la classe baixa.
I és que tenir feina i un sou ja no garanteix ni tan sols poder-se mantenir. Una de cada deu persones amb feina d’Espanya viu en situació d’exclusió social i necessita l’ajuda dels bancs d’aliments o d’entitats socials per poder subsistir. L’OCDE calcula que al nostre país, fa trenta anys, els ingressos conjunts de totes les persones situades en la classe mitjana quadruplicaven els ingressos conjunts de tota la classe alta. En l’actualitat s’ha reduït al triple, és a dir, la classe alta és més rica mentre la classe mitjana es redueix i té menys ingressos. És a dir, augmenta la desigualtat. I que consti que tot això es produeix amb un govern central d’esquerres, que aplica les seves polítiques econòmiques errònies, basades en els subsidis públics en lloc de la prosperitat econòmica de les classes baixa i mitjana.
Recorden na Caterina, que fa primer de batxillerat? Ella estudia tot el que pot, és responsable i molt bona nina. Vol anar a la universitat, i els seus pares estan convençuts que si tot segueix com fins ara els podran pagar els estudis als tres germans, almanco si estudien a Palma. Però què passarà si algun dels germans necessita estudiar a fora Mallorca, perquè els estudis que vol fer no es facin aquí? Podran pagar una residència o un pis de lloguer? Na Caterina tampoc no està tranquil·la, pensant en si aconseguirà tenir feina una vegada acabats els estudis. Per a ella, tot aquest embull és una sobrepressió difícil d’aguantar, sobretot en aquesta edat. És absolutament injust.
Totes aquestes qüestions formen part del que s’anomena l’ascensor social: els mecanismes que crea un estat per afavorir que tothom pugui tenir l’oportunitat de prosperar, millorar la seva situació social i econòmica. I aquest ascensor s’està avariant. Però al mateix temps sentim com el president Sánchez assegura que l’economia espanyola va com un coet. Li hauria de caure la cara de vergonya. La gent del carrer no percep cap paral·lelisme entre aquesta suposada velocitat estratosfèrica macroeconòmica i el seu dia a dia microeconòmic, i és una llàstima que els nostres governants no siguin capaços de baixar de l’Olimp per veure-ho. Però potser és que no els importa.
