“Hi ha un pecat que tem més que cap altre: la certesa. La certesa és enemiga de la unitat. La certesa és enemiga letal de la tolerància. Fins i tot Crist tengué dubtes al final, Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat, cridà Jesús en la seva agonia després de nou hores a la creu. La nostra fe és una cosa viva precisament perquè camina de la mà del dubte. Si només hi hagués certesa, sense dubtes, ja no hi hauria misteri, i no faria falta la fe. Resem perquè Déu ens concedeixi un papa que dubti. Que Déu ens concedeixi un papa que pequi, capaç de demanar perdó i seguir endavant” (fragment del sermó pronunciat per l’actor Ralph Fiennes en el paper del cardenal Lawrence a la pel·lícula Conclave).
Estic ben d’acord en el fet que aquells que creuen tenir l’exclusivitat de la veritat, ja han caigut fa temps en la supèrbia, es creuen superiors a la resta i només els veuen de reüll per damunt l’espatlla. Jo m’equivoc i dubt cada dia, no es prenguin aquests articles d’opinió com a lliçons, per favor, res més enfora de la meva intenció. Però, per altra banda, tenim l’exemple del president Pedro Sánchez, que en aquests moments està preparant ni més ni manco que cinc lleis per controlar els mitjans de comunicació i assegurar-se que informen segons la seva veritat oficial. Talment la novel·la 1984 de George Orwell, on es creà el Ministeri de la Veritat. No hi ha intolerància major que voler fer callar les veus discrepants i dissenyar en un gabinet de propaganda el que ha de pensar tothom.
Tornant al paràgraf inicial, precisament aquests dies hem viscut la mort del papa Francesc i tot el que l’ha envoltada, i els pròxims dies es durà a terme el conclave on haurà de ser elegit el futur papa. Aquesta producció cinematogràfica exposa, possiblement de manera una mica teatral, les debilitats humanes que entren en joc quan es disputa el poder, l’ambició, l’egocentrisme, les animadversions entre persones, la traïció, el xantatge, el joc brut… Sembla que la imatge que dona d’algunes persones que estan al capdavant de l’Església no és gaire encoratjadora, en canvi d’altres sí, però també crec que s’evidencia que al final tot es compon. No faré espòilers pels qui no l’han vista encara.
I no ens hem d’enganar, lluites pel poder similars es viuen en moltes organitzacions, associacions o entitats, com els partits polítics. Habitualment sobreviu el més fort, el més espavilat i no necessàriament el millor per ocupar el càrrec. Em ve a la memòria una altra pel·lícula ben diferent, amb una hilarant lluita per la presidència, l’espanyola Mi querida cofradía, ara que hem passat la Setmana Santa. I també m’entren unes ganes tremendes de tornar a veure Les sandàlies del pescador, amb n’Anthony Quinn en el paper de papa i on també es veuen escenes del conclave.
Tornant a la mort del papa Francesc, no puc evitar pensar en la quantitat immensa de doblers que s’hauran gastat en bitllets d’avió, nits d’hotel, restaurants, objectes de record i regal, etc. tota la gernació que ha passat per Roma aquests dies i el que es gastaran els que ara aniran a veure la tomba blanca i senzilla de Francesc a Santa Maria la Major. Em sembla que ell s’hauria estimat moltíssim més que totes aquestes persones gastassin aquests doblers en donar menjar als pobres, un cel ras a qui no té llar i feina al que no en troba. Em sembla que Jorge Mario Bergoglio era una persona humil, però al final víctima del personatge i de tot el protocol que l’envolta. Sort que li han respectat on i com volia que fos la seva tomba.
Xerrant de pecats: la idolatria. Ara inevitablement molta gent idolatrarà el personatge del papa Francesc, com es va fer amb Joan Pau II; i com altres fan amb el seu grup o cantant preferida, l’esportista que admiren o el seu líder polític. Ara la gent es troba a la recerca d’ídols, s’ha substituït l’únic que hi havia fa uns anys per nous referents.
Un altre pecat: la hipocresia. Personatges com en Trump han assistit al funeral, amb el seu “traje” blau en lloc de negre. Mai no ha entès res del que explicava el papa Francesc ni ho comparteix mínimament, però no podia deixar escapar l’oportunitat de fer-se veure en el que per ell devia ser un espectacle d’escala mundial més. O el capbuit del president d’Argentina Javier Milei, que arribà tard i no presentà els seus respectes al cadàver del papa, un altre que només hi era per la foto. Sort que no hi ha anat Su Sanchidad Don Pedro, que per no haver de seure dues o tres files per darrere dels reis Felip i Letízia s’ha estimat més quedar a la Moncloa.
I un tall de corrent ens torna a la humanitat
Ens pensàvem ser quasi déus, tenir-ho tot controlat, quan Espanya s’ha vist sotmesa a unes quantes hores sense subministrament elèctric, ni xarxa de telefonia mòbil, ni transport… En alguns indrets més de 10 hores. Un toc d’atenció per prendre en consideració la maleta de supervivència proposada per la Unió Europea. Potser ens hauríem de plantejar si hem d’estar una mica més preparats per situacions així, ens hem convertit amb el pas dels anys en electro-dependents i mòbil-dependents.
