-Què? Què acaben de dir a sa ràdio?
Assegut a la camilla, jo no havia sentit el que havien dit, no li prestava atenció, estava intentant fer la feina que m’havien donat a l’escola aquell matí. Però just al meu costat, mumare que estava cosint, s’havia posat blanca. Alguna cosa estava passant i no era cap broma. Jo no entenia de què xerraven, però de cop se sentiren uns trons, com una traca, i mumare va dir a l’acte:
-Obri sa cotxeria, que anam a Llodrà a cercar es papà.
Ella baixà d’una estirada la barrera de la tenda i rodà clau, i això sí que era rar, perquè només eren devers les sis i mitja. Tancàrem la casa i amb la ràdio damunt les meves cames partírem cap a fora vila amb el nostre Seat 600. Aquell capvespre que havia començat monòton, insignificant, avorrit… com un capvespre més, de sobte havia canviat totalment. Tots dos callats trescàrem els carrers de Manacor dins el cotxet, escoltant aquella ràdio de piles «made in Japan» duita dels Estats Units pel tio frare missioner. Arribàrem en uns quinze minuts a fora vila, on trobàrem mon pare que es rentava ja post el sol, havia fet un poc tard, com molts dies.
Mumare em va dir que no baixàs del cotxe. A través del parabrisa veia com ella li explicava alguna cosa a mon pare, però no els sentia. La por que es veia a les seves cares em deia que era millor no dir ni una paraula. Amb els anys vaig entendre que mon pare ja havia viscut un altre cop d’estat, el del 36, i sabia bé que les coses es podien posar molt negres, tant si els revoltats eren d’un bàndol com si eren de l’altre, això era el menys important. Ell realment tenia por.
Record que agafaren quatre coses de fora vila, barraren la portassa amb unes fustes per la part de dedins i tancaren la casa, però aquesta vegada mon pare no deixà aquella clau grossa amagada davall una pedra, com tenia per costum, sinó que se la posà dins la butxaca. Tornàrem immediatament cap a ca nostra, el Mobilette just darrere el 600, i quan arribàrem els entraren tots dos dins la cotxeria. Ens tancàrem dins la casa, no es tornà a obrir la tenda. Tot d’una encenguérem la televisió, sense aturar la ràdio. Feien notícies sobre el cop d’estat, però després posaren una pel·lícula que intercalaven amb més notícies. Sopàrem. I així fins que passada la una del vespre sortí el rei a fer un discurs per la televisió. Aquell vespre vaig poder vetlar, un fet inèdit que vaig celebrar en silenci, sabent que es vivien uns fets que podien passar a la història.
Lluny del que s’ha pogut veure aquests dies als noticiaris televisius, les petites històries que es varen viure a la majoria de les cases aquest dia són part important de la història de cada família, de cada persona, una part que no hauria de caure en l’oblit. Però per desgràcia, encara que fa només quaranta-cinc anys d’aquells fets, avui són moltes les persones que no donen a la democràcia el valor que té realment i creuen que amb aquella dictadura es vivia millor. Segons les enquestes realitzades fa només uns mesos, al voltant del 24% dels joves de 18 a 28 anys opinen que la dictadura era millor que l’actual democràcia, i això fa molta por… i llàstima.
Queda clar que moltes persones, massa, que pertanyen als diferents partits polítics, han decebut a la gent havent-se corromput. La democràcia s’ha vist greument perjudicada pel comportament de molts, fins al punt que no crec que avui en dia tenguem a Espanya una autèntica democràcia. I ho dic pensant en les persones d’estat que pilotaren aquella Transició, des d’ideologies totalment contràries, i essent capaços d’arribar a acords i fer cessions. Uns acords que avui sembla que serien completament impossibles d’assolir. Les forces polítiques que avui es troben en extrems oposats de l’arc parlamentari no són capaces de negociar absolutament res, en lloc d’això fan esforços constants per a polaritzar la societat de cada vegada més, arengant les seves “tropes” per atacar a mort a l’enemic. I mentrestant, el govern juga a distreure l’opinió pública amb futileses per ocultar altres qüestions molt més transcendents.
Tot això ha fet que massa gent pensi que si el nostre sistema democràtic és tan deficient, potser una cosa diferent podria funcionar millor. Però paradoxalment, una gran part dels joves que pensen així no tenen gaire interès a exercir el seu vot, en gaudir del dret a decidir. Per afegit, el desconeixement de la història de l’Espanya del segle XX és avui pràcticament absolut per la joventut. Potser saber una mica més com era aquell país els podria ajudar a entendre que, si es donàs el cas, ells mateixos no estarien disposats a renunciar a la llibertat de què gaudim ara.
