El Teatre de Manacor va ser testimoni de la cerimònia de tancament de la revista Perlas y Cuevas. No només tancava una revista de seixanta-tres anys sinó que el Manacor del segle XX s’enterrava de manera definitiva. Que els pobles i les societats canviïn és llei de vida i allò que ens ha de preocupar és que els canvis siguin per millorar i que es facin a una velocitat d’adaptació raonable.
Antoni Tugores
Antoni Tugores (Manacor, 1949) va ser un dels grans protagonistes de la festa de comiat de Perlas y Cuevas. Va repassar la dècada dels setanta del segle passat a partir de les notícies més destacades de la revista. Una dècada important, certament. Tugores va treure a rotlo un tema mig tabú. Ni més ni menys que la ruptura irreconciliable dels dos intel·lectuals manacorins de capçalera de la segona meitat del segle XX. El trencament de relacions entre Rafel Ferrer Massanet i Miquel Àngel Riera i el sorgiment de les respectives capelletes ha marcat la cultura manacorina dels darrers quaranta-cinc anys i no és un tema menor. I ho va fer de manera elegant i sensata. Sense criticar gaire, només exposant uns fets evidents i sense donar les culpes més a uns que a altres. El temps va dur Riera Nadal a ser el gran referent en el conjunt de les lletres catalanes mentre que Ferrer Massanet esdevingué el major estudiós de Manacor i font imprescindible de consulta documental. La pregunta a fer seria si la rivalitat ha esperonat més la creativitat i això ha ajudat la cultura nostrada o si ha enquistat petites diferències i les ha ajudat a ser més grans i insalvables. La meva opinió aniria més per aquesta segona opció. Crec que pel to de la seva intervenció Tugores també anava per aquí. Al final i en balanç global el poble i els seus representants ha passat pàgina de les ombres dels personatges i ha lloat les llums, perquè toca i perquè són superiors. I ho ha fet més o menys de manera salomònica. Ferrer Massanet té un carrer i Miquel Àngel Riera és fill il·lustre. Ah, i Tugores clarament consolidat com l’intel·lectual manacorí de referència a dia d’avui…
Roman Siubayev
Tres dies abans de la festa de Perlas y Cuevas la mateixa Sala Major del Teatre fou la seu d’un acte completament diferent. Si per dir adeu a la revista el recinte feu una senyora entrada, per això altre el ple, amb amfiteatre inclòs, fou inapel·lable. Si al tancament de la publicació la mitjana d’edat era pensionista de vuit llinatges catalans, a la funció de dia 12 la cosa era molt més intergeneracional, d’aviors diverses i amb una gran presència d’al·lotea. El Secret de la Reina de les Neus era l’espectacle multidisciplinari de ballet, màgia, efectes visuals i música que l’equip de Roman Siubayev (Donetsk, 1979) posà damunt l’escenari de manera clarament triomfant. Siubayev és natural d’Ucraïna i ja fa una partida d’anys que balla i fa ballar per la nostra contrada. Un cúmul de circumstàncies desgraciades ha fet que enguany hagi tancat el negoci però no ha perdut totalment la relació amb Manacor i ha volgut fer l’espectacle. El Secret de la Reina de les Neus és un producte del segle XXI. Amb referències a les modes i tendències més actuals quant a músiques i temàtiques, però vull destacar que un senyor d’Ucraïna munta un espectacle modern, amb públic d’orígens diversos i no només el fa en un català més que correcte sinó que a més hi incorpora uns minuts de ball de bot i el Vint-i-cinc de desembre com a nadala de referència. I això és mèrit seu però també de la llavor sembrada per la gent a què feim referència en el primer paràgraf. Adaptar-se a la modernitat sense perdre les arrels ha de ser la recepta!
Bartomeu Amengual
Hem parlat de coses fetes dins el Teatre i res del que es fa al Teatre escapa de la mà de Bartomeu Amengual (Manacor, 1956). Ell és el principal artífex de l’èxit (tot i que per descomptat no l’únic) d’aquesta joia de la corona i tret essencial manacorí. Està al capdavant, per oposició, de la gestió teatral d’ençà de mitjan dels anys vuitanta del segle passat i ha estat testimoni actiu de la puixança del sector. Tampoc ha escapat d’aquest món caïnita de les capelletes que narràvem abans. Hi haurà qui en dejecti histrionismes i fixacions però la perspectiva d’on era el teatre l’any 1986 i on és avui deixa lloc a poc marge per criticar la trajectòria global. Però el calendari és inexorable i arribarà, també al Teatre, el canvi de cicle. Quan Amengual es jubili i per llei li deu tocar dins aquest mandat consistorial, no sé si enyorarem les renyades per tossir o les draconianes condicions per aconseguir una sala, el que és ben cert però és que deixarà el llistó tan alt que costarà molt ser superat. Visca la gent que fa poble, com tots i cadascun dels esmentats! I que visquin també els canvis de cicle si són amb mirada llarga i peus en terra!
