Des de fa anys, tots hem estat conscients que les noves tecnologies ens ofereixen la possibilitat de fer moltíssimes coses que d’altra manera serien impossibles. Fa uns anys quan volíem anar de viatge o d’excursió, cercàvem un mapa en paper, que convenientment doblegat era el nostre amic inseparable, i sense el qual estàvem completament perduts. Avui en dia ja no es veuen turistes amb els mapes passejant pels carrers, sinó que dins el mòbil ho tenim tot, igual que passa amb les antigues càmeres fotogràfiques. Cites mèdiques, compra de bitllets de transport, gestions amb companyies elèctriques o telefòniques…, avui tot ho podem fer amb un petit aparell que normalment duim dins una butxaca. Exemples com aquests en podríem posar a centenars o milers, no ho dubta ningú.
Però al mateix temps, la tecnologia ha suposat la creació d’una nova barrera. Les relacions amb l’administració pública i algunes grans empreses estan dissenyades per fer-se exclusivament o en bona part mitjançant pantalles, i això que es pot veure com progrés, també pot significar per molta gent un fondal insalvable. Basta veure com fa uns anys aparegué una associació de persones majors indignades per no poder rebre atenció personalitzada a les entitats bancàries i haver-se de dirigir als caixers automàtics per a molts de tràmits, en ocasions difícils de realitzar.
Habitualment donam per suposat que tothom sap manejar internet, que tothom hi té accés, que tothom té una cosa que ja pareix tan simple com el correu electrònic o el WhatsApp, però no és així. I quan és l’administració pública que estableix el mecanisme per obtenir un servei basant-se en la tecnologia, si no crea un sistema alternatiu per qui no hi tengui accés o simplement no ho vulgui utilitzar, i assegurant-se que aquest segon sistema doni exactament les mateixes oportunitats i avantatges, està creant una discriminació.
Aquesta discriminació provoca que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona classe, uns que són autònoms i que ho poden fer tot tranquil·lament des del dispositiu que duen dins la butxaca, i uns ciutadans de segona que l’administració converteix en dependents de familiars i amics que bonament els donen una mà i els ajuden en els tràmits. Qualcú es fa una idea del que és no poder-se valer per un mateix i haver de demanar favors? Crec que aquesta sensació ha de ser igual que anar en cadira de rodes i veure com el món està ple de barreres arquitectòniques. Si s’exigeixen rampes, per què no s’exigeixen alternatives no digitals? No és just. Ni ètic. Les administracions públiques haurien de ser especialment sensibles cap a la ciutadania, actuant honestament per evitar el sentiment d’inutilitat, la frustració, la pèrdua d’autonomia personal i la vergonya a l’hora de demanar ajuda que pateixen les persones que no dominen les noves tecnologies.
Propòs que cadascú faci un petit experiment casolà. Vostès volen assistir a una activitat cultural gratuïta amb aforament limitat organitzada per l’Ajuntament de Manacor. Els diuen que la reserva d’entrades s’ha de fer a través de la web d’Enviu. Si no dominen les noves tecnologies, ja els han dit que són vostès uns inútils, ja els acaben de menysprear com a ciutadans de segona categoria. Bé, davant aquesta situació, per no demanar el favor a ningú, poden decidir acudir en persona a les oficines municipals. Una vegada allà i que han trobat un treballador públic que els pot i vol ajudar, els diran que per a poder adquirir una entrada gratuïta per a un espectacle han de donar el seu correu electrònic, perquè allà rebran un missatge amb un codi QR. I si no tenen correu? Aquí s’haurà acabat la seva aventura. No podran assistir a l’acte cultural. O bé hauran d’acceptar que vostès són minusvàlids tecnològics (que gairebé és com qualificar-los de discapacitats) i acabar demanant ajuda a algun familiar o amic.
Segons alguns estudis, al voltant d’un 36% de la població no té competències informàtiques bàsiques, no sap manejar internet ni en té. Per tant, aquesta problemàtica afecta realment una gran quantitat de la població, és el que anomenam esquerda digital. I a partir d’aquí sorgeixen dubtes importants respecte de l’ús de les tecnologies per part de l’administració pública, perquè l’accés als serveis bàsics no hauria de dependre de les competències digitals de cada persona. En un futur pròxim, es convertirà en un privilegi disposar d’atenció presencial, en lloc d’un dret? O ja ha arribat aquest moment?
I per acabar, un altre dubte. És realment “eficient” la tecnologia si exclou a una part de la població? I si per alguns sí que resulta eficient, qui paga el cost d’aquesta eficiència? Val la pena? La tecnologia hauria de convertir-se en una eina per a la inclusió, no en un filtre per a l’exclusió, i en aquest camí ha de treballar una administració que realment persegueixi el benestar social. Una societat moderna no es pot permetre deixar enrere una part de la població per no saber utilitzar un telèfon mòbil.
