Conec un jove que no fa gaire havia de menester una informació de la seva vida laboral i també dels seus drets i de les seves obligacions. Ho havia de menester en qüestió de pocs dies, vénc a dir bastant urgent, per presentar-ho a una empresa alemanya on li ofereixen feina.
Va anar al SEPE per mirar d’aconseguir-ho i li digueren que això ho havia de mirar per l’internet. Se va posar a punyir per l’internet, hores i hores, dies i dies, i tot va esser debades: no hi havia manera d’aclarir res. Se’n torna al SEPE a demanar-hi ajuda personal, això que ara en diuen ‘presencial’, i, d’Herodes a Pilat i de Pilat a Herodes, ja el tornaven remetre a l’internet. Aquí ell els va respondre, ja un tant encès, i amb motiu, que feia una setmana que debades hi culejava i que per favor, que ja n’hi havia prou i que no el passassen pus amb cançons. El guardià de seguretat en va fer cas, el va deixar passar allà dins, i hi va demanar hora. I li digueren que la primera hora buida que hi havia era al cap de desset dies. L’empresa havia de menester la informació laboral d’aquest jove dins un dia o màxim dos. Però no en volgueren saber res. -Ja t’arreglaràs-, vengueren a dir-li, sense dir-ho tot dret.
També vaig saber no fa gaire d’un home d’edat que s’havia temut que, en el banc on té la llibreta (perquè no té més remei que tenir-ne qualcuna a part o banda si vol cobrar la pensió), adesiara li peguen qualque mossegada que no té empena en concepte de “manteniment”. Se va presentar a la sucursal bancària per mirar d’aclarir quin era el motiu d’aquelles comissions tan coentes que li entaferren, sense demanar-li primer si hi ve a bé ni per què li descompten aquells doblers. “-Jo lo que no entenc” -me comentava aquell homenet, indignat- “és que tot ho he de fer fer an es meus fills o an es meus néts perquè ara tot ho han d’arreglar en es caixer i no no m’hi aclaresc. Quan me feia sa feina es banc, no me cobraven res. O no gaire, un pic en s’any. I ara que m’han de fer sa feina ets al.lots, com més va més me cobren. I seguit-seguit.”
El mateix dia que aquest homenet me deia això, jo en feia dos o tres que havia sentit per la ràdio que el mateix banc d’on ell és client s’havia embutxacat més de 5.000 milions de beneficis el 2021, ara no me’n record exacte de la quantitat concreta. Per afegitó, quan aquell pensionista se va aconseguir enforinyar dins l’oficina per demanar per parlar amb qualcú sobre les comissions, li digueren que havia de demanar hora… per l’internet! I tornem-hi a passar pel calvari de demanar a qualcú que estigui avesat a culejar mòbils o ordinadors, a demanar hora, com si demanàs audiència al Rei o al Papa, per reclamar els seus doblers, un doblers que el banc va esser ben falaguer a l’hora de pispar-los-hi, sense demanar a l’homenet permís amb l’ordinador, ni amb el mòbil, ni de cap manera. Dit i fet, li pegaren grapada. I, si l’amo de la llibreta no se’n tem, o si se’n tem i se n’afluixa, de reclamar-los, aquells doblerets cap a fer caramull a la milionada que els accionistes cada exercici, cada cap d’any, se reparteixen. I encara tenen la barra, a més, de bravejar-ne damunt la premsa i de fregar-nos-ho pels morros!
Vatualmón, estimats lectors! Però a quin món vivim? A on arribarem? M’ho voleu dir? De manera que ens obliguen a tenir llibreta, tant si en tenim ganes com si no. Llavors ens hi peguen grapada sense demanar-nos gens si hi venim a bé, i encara tot han d’esser emperons a l’hora de parlar amb ells per demanar-los de què van? Qui se pensen esser ells per despatxar cap al caixer, cap al mòbil o cap a l’ordinador persones d’edat que no tenen gens per mà culejar-hi? Així li agraeixen, a la gent d’edat, els anys i anys, les dècades i dècades que aquestes persones han confiat en aquell banc, on ben molts de pensionistes d’ara començaren a dur-hi els doblers que estalviaven a la vidriola ja de ben petits, quan eren infants?
Jo els en faria una, si podia, a tots aquests moderns, mira’m i no me toquis, que envien a l’internet persones que saben cert que s’hi perden: en tenir un problema a ca seva, posem que la rentadora no parteix, o que en ploure els regalima una gotera, o que el cotxe no frena bé, jo pagaria esser electricista, o picapedrer, o mecànic, per enflocar-los pels morros: -això noltros te cobrarem sa factura però, per arreglar-ho, has de mirar per l’internet com ho fan i ho has d’arreglar tu mateix. Quin guster que passaria, d’amollar-los aquesta! No volen brou? Idò tassa i mitja!
