Una vegada aprovat de manera definitiva pel Consell, tot són flors, violes i romaní quant al Pla General. Aprofitarem l’avinentesa per recordar alguna anècdota que posarà de manifest els motius perquè l’urbanisme ha estat molts d’anys un afer fosc dins el nostre municipi.
Anecdotari entranyable
En el tardofranquisme ja s’ensumava que l’especulació urbanística podia ser una font ingent d’ingressos i calia col.locar tots els peons de les forces vives en una bona situació per poder multiplicar beneficis. En episodis de màxima tensió, només els més vius guanyaven. Com aquell apotecari polític i tafur de mateix llinatge que el meu que era capaç que, en el moment d’una votació clau, un regidor a les seves ordres sortís de la Sala per anar al Bar de Can Marit a atendre una telefonada inajornable. Amb la qual cosa, sense el vot decisiu d’aquest regidor titella, la nova normativa urbanística no s’aprovava. O el cas d’una urbanització fantasma a vorera de mar, mai recepcionada ni acabada, de just tres carrers que duien uns noms tan estranys i no reconeguts com Rafael, Pedro i José. Rafel era el batle, Pere el funcionari i Pep el constructor. O aquell home de negocis totpoderós, que per tenir un altre batle vigilat de prop, va arribar a amistançar-se fort amb una secretària de la planta noble. O aquell altre escàndol, fruit d’una batalla entre dos dels esmentats aquí, en què una gravació protagonitzada per un advocat, un empresari i un director de banc va provocar una forta crisi al consistori per la instal.lació irregular d’un hipermercat. Temps de maletins i de contubernis dins un ajuntament en què encara es podia fumar, i molt, dins la sala de plens.
Desenvolupament a les totes
Parlam d’un temps en què Cales de Mallorca es va planejar i fer des de Madrid, sense tenir present la legalitat urbanística ni la realitat social de la Mallorca del moment. Es tractava d’un pla pensat des del ministeri franquista de Manuel Fraga que multiplicava per quatre la superfície actual de la urbanització. Afortunadament, de les quatre fases, que arribaven fins pràcticament a Cala Magraner, només se’n feu una, l’actual Cales de Mallorca. O d’uns altres temps, un poc més avançats, en què Cala Varques fou parcel.lada en bocins de dues quarterades per ser edificades i que per molt poc es varen poder salvar. Si a dia d’avui consultam un mapa cadastral de la zona podem observar encara les partions fetes al seu moment. I si gratam un poc també podem comprovar qui són alguns dels propietaris, que al final la història és cíclica i tot s’enllaça.
Avui són altres temps
Els darrers intents de jugar fortet varen ser ja dins el segle XXI quan un grup potent d’empresaris locals va aconseguir incloure a l’intent de Pla General de 2007 un conveni pel qual construirien prop de mil pisos a la zona sud de la ciutat. El fiasco de l’operació va provocar la ruptura de relacions entre l’equip de govern i aquests empresaris, que iniciaren una altra guerra, més de guerrilla, que va ser tot l’afer de les zones verdes que fins fa poc temps encara cuejava pel Tribunal Suprem de Madrid. Avui tot s’ha burocratitzat molt i aquest ric anecdotari de corrupcioneta local a petita escala ha quedat en no res. Primer, perquè la majoria de personatges de la transició són morts o ben jubilats. Segon, perquè hi ha molta legislació, moltíssima, i qualsevol moviment ha de passar per mil filtres i informes que fan molt difícils i amb poc rèdit les manganrufes d’altre temps. I tercer, perquè això de què parlam són negocis de tercera divisió. Qui ha de moure doblers i té bo li convé molt més tirar mà d’influències i aconseguir coses via BOE o llotja del Bernabéu que no amb minúcies de províncies.
Habemus Pla General
I a la província, a la colònia, ja hi ha Pla General. Un èxit col.lectiu que demostra que afortunadament aquestes històries formen part del passat. Demostra també que, sigui perquè uns ho han cercat o perquè la inèrcia i la lògica dels anys ens hi ha duit, una tasca començada l’any 2013 amb la modificació de densitats i continuada el 2014 amb l’acord d’inici formal de les tasques de redacció d’un Pla General, ha arribat a la fi amb la seva aprovació definitiva. D’aquells plans i normes de l’any 1980, que preveien un Manacor de més de dos-cents mil habitants, hem anat baixant progressivament, i culminant ara, un sostre poblacional que pràcticament es divideix per tres. Hem posat seny i ha estat fruit d’un gran consens, segurament obligat per les circumstàncies. Hi ha qui es plany perquè el Partit Popular hi ha votat, solitàriament, en contra. Jo no. Sé cert que el batle que va aconseguir-ne l’aprovació inicial mantindria el seu vot. L’únic problema, o divertiment, ja que la cosa és inofensiva, és que qui marca la política urbanística avui del Partit Popular de Manacor no és el seu exbatle sinó un fill polític del més gros dels tafurs de la història de la política local.
