Hem de partir del fet que des de fa vint anys el terme municipal de Manacor pràcticament no ha crescut en extensió dels seus nuclis urbans, però al mateix temps, la població ha augmentat 13.245 habitants, que és ni més ni menys que un 37% (segons l’Institut Nacional d’Estadística). Som del parer que la ciutat de Manacor no ha de créixer més en superfície, sinó que més bé ens hem de plantejar com fer possible que la gran quantitat d’habitatges que hi ha buits, puguin ser recuperats i habitats.
Però també voldria deixar clar des del principi que estic convençut que no ens falten habitatges, sinó que ens sobra gent. Les Balears ja han excedit sobradament la quantitat d’habitants que les infraestructures actuals poden suportar (carreteres, escoles, hospitals, etc.). I volem construir il·limitadament més i més infraestructures públiques i més i més habitatges? Crec que no és possible. Aquesta crisi de l’habitatge ha tret a la llum una de les múltiples incoherències de l’esquerra, que ara pràcticament tothom ha pogut veure.
Ja sabem quina seria la recepta que aplicarien els partits polítics de l’esquerra, expropiar les cases buides als seus propietaris i després gastar una doblerada pública en fer-les habitables. Ara bé, a diferència del que pensa l’esquerra, la meva opinió és que la propietat privada és pràcticament sagrada, i s’han de donar circumstàncies molt, molt, molt excepcionals per a la seva expropiació. La incentivació fiscal de la restauració per al posterior lloguer és una solució molt més eficaç, així com oferir als propietaris que no poden o volen envestir aquesta empresa beneficis fiscals per a la seva venda a altres que sí que ho puguin fer. I res d’això seria efectiu sense un blindatge públic dels drets dels propietaris a recuperar la seva propietat en cas de no cobrar el lloguer, així com dels drets dels llogaters a poder pagar una quantitat mensual raonable.
Una altra recepta que prediquen les esquerres és la construcció d’habitatges de propietat pública per llogar a preus reduïts, però a l’hora de la veritat hem pogut comprovar que la quantitat d’habitatges públics que creà el govern d’Armengol en vuit anys va ser ridícula, i també va ser ridícula la quantitat de promocions privades que s’acolliren a la fórmula dels HPO o HPL (habitatges de protecció oficial o de preu limitat). En aquest darrer cas i entre altres factors, per la manca d’incentius fiscals que faci rendible la promoció, com l’IVA zero pels materials de construcció d’aquest tipus d’habitatges, per exemple, o l’eliminació de l’IVA del 4% a la seva compra. És a dir, el seu sistema no funciona, però, així i tot, insisteixen.
Mentrestant, a gairebé tots els carrers de Manacor hi ha cases abandonades, que a més de causar mala imatge i fins i tot ser un perill per a la ciutadania per possibles despreniments, ocupen un espai valuosíssim. Si a una casa abandonada li ha caigut la teulada, és molt possible que ni tan sols s’estigui pagant per ella l’Impost de Béns Immobles, i aquesta és una dada molt senzilla de conèixer per part de l’Ajuntament. Per tant, es podria posar en marxa algun tipus d’actuació legal sobre aquestes construccions, localitzant els propietaris i negociant alguna fórmula amb la finalitat que acabassin convertint-se en habitatges novament.
Idees i solucions n’hi ha moltes, però el que no es pot fer és el que ha fet l’Ajuntament de Manacor aquestes darreres dues legislatures d’esquerres, pràcticament res, un parell de pisos. D’entrada, l’estat de manteniment del municipi no atreu gaire els inversors. Aquests darrers anys només algunes petites empreses constructores de la nostra mateixa ciutat i algunes promotores de Palma han posat la mirada en habitatges buits del nucli de Manacor, sobretot en mans d’entitats bancàries, i han envestit la seva rehabilitació. Però el lamentable estat dels carrers no fa de la nostra ciutat un lloc per estar-ne gaire orgullosos. No està a l’altura de Sant Llorenç o de Campos, ni molt menys a la de Santanyí o Valldemossa. Per tant, em sembla que l’empresa privada, que seria l’única que podria ajudar a revertir aquest estat d’abandonament de bona part del parc d’habitatge, no considerarà Manacor massa atractiva per envestir els seus projectes.
L’any 1969 el psicòleg social nord-americà Philip Zimbardo demostrà la teoria de les finestres rompudes. Per fer-ho, abandonà dos vehicles idèntics a dues zones urbanes ben diferents, una marginal i una altra de classe alta. Lògicament, el vehicle de la zona marginal en pocs minuts patí un robatori i al cap de tres dies estava totalment destruït, mentre el vehicle estacionat al barri de classe alta no patí cap mal durant una setmana. Però al cap d’aquest temps sense passar res, l’investigador mateix rompé una de les finestres d’aquest segon vehicle, el qual immediatament patí un robatori dels elements d’algun valor i en poc temps s’acabà destruint també completament. Es considera científicament demostrat que un entorn urbà en mal estat acaba provocant una taxa més elevada d’actes delictius i l’efecte contagi al seu entorn. De manera similar, un entorn urbà degradat provoca de manera més àmplia que les propietats públiques i privades no es valorin de la mateixa manera que un entorn urbà cuidat, i siguin fàcilment víctima d’actes vandàlics.
Per tant, una peça clau per revertir la situació de l’habitatge a Manacor, podria consistir a dur a terme un ambiciós pla d’embelliment, combinant-ho amb una eficaç educació de la població dirigida a respectar els béns públics i privats, així com una fèrria vigilància i sanció dels actes vandàlics.
