Diumenge hi ha eleccions a Can Barça. Cada cinc anys els propietaris del club trien els seus dirigents de manera democràtica. Molts pocs clubs de la Primera Divisió no són avui societats anònimes. Només el Barça, el Madrid i els dos grans equips bascos continuen fidels a la idea de club. Els altres són purament negocis i espectacle. Les eleccions es presenten amb l’actual president, Joan Laporta, com a clar favorit. La massa social de prop de cent cinquanta mil carnets decidirà.
Jugadors
Els socis podran triar entre Víctor Font i Joan Laporta de presidents. També podrien reflexionar i triar d’entre les llegendes de totes les plantilles històriques del club quina és la més mítica. Queda viva poca gent que es pugui decantar per Kubala, aquell jove ros que va entrenar a Na Capellera abans de trepitjar el Camp Nou. Es pot optar per aquell Johan Cruyff que va captivar molt com a jugador els anys setanta i més com entrenador els noranta amb el Dream-Team i la primera Champions. Va aconseguir canviar la moral de derrota de tot un club i de bona part d’un país per la convicció que tot era possible. O Pep Guardiola, primer com aquell jovenet atrevit que guanyà la Champions i que després tantes alegries donà ja dins el segle XXI com entrenador. O qui diuen que ha estat el millor jugador de la història del futbol, un tal Leo Messi. O la gran Alèxia Putellas o l’indomable Hristo Stòixkov! D’entre tots ens quedarem amb Diego Armando Maradona. Va debutar a l’estadi dia 11 de setembre de 1982. I ho va fer amb un gol de penal i dues assistències que configuraren el 3-0 final. Un nin de nou anys era present al camp aquell vespre. A la tercera graderia i damunt els genolls de son pare va poder ser testimoni de l’eclosió d’un crac. Eclosió que no va durar el posar ja que un defensa destraler i la mala vida el destrossaren per sempre. Tot i això, aquell Onze de Setembre va suposar l’enamorament de per vida amb el Barça i amb Maradona.
Seguidors
Com a club que no és societat anònima i que en molts moments de la història ha significat i significa un poc més que un club més de futbol, l’afició n’és un punt fonamental. I és que per a molta gent, el futbol en general i el Barça en particular són quasi religions i les estrelles són dignes de veneració. Tot això semblen exageracions però si hi aprofundim veurem la radicalitat amb què molta gent s’ho agafa, de manera que en alguns casos pot semblar malaltissa. Recordem sinó una tertúlia a l’extinta Televisió de Manacor dels anys noranta en què es debatia sobre Barça i Madrid. La conversa entre Xisco Lladó «Frissan» i Toni Adrover «Ravanetto», Barça i Madrid respectivament, va estar a molt poc d’acabar en tocs. O la motivació de Pep Lluís Veny, antic director d’aquesta casa, que essent menor d’edat va aconseguir ser a Wembley dia 20 de maig de 1992 per presenciar la primera Champions. O la força de Guillem Cànaves «Lliro» que ha aconseguit fer del seu cafè, entre moltes coses, un santuari blaugrana. O l’incansable Joan «Gotze» vestit amb les tres-centes equipacions que el club ha tengut els darrers quaranta anys. O l’enyorat Tomeu Ferrer «Cama» enterrat amb una estelada signada per un president del Barça. O els «Samba» fent barcelonisme a qualsevol banda siguin. Aquests, i molts d’altres, són punta de llança de la força culer a la ciutat. Són molts d’anys plens d’afanys…
Presidents
De presidents n’hi ha hagut molts. Destacaríem el president fundador, el senyor Joan Gamper, aquell catalaníssim suís que fou el pioner de tota l’endemesa. També un poc conegut Josep Sunyol, president i diputat republicà que els anys trenta del segle passat fou afusellat als voltants de Madrid per les tropes de Franco, és el president màrtir. Sense cap dubte hem de destacar Josep Lluís Núñez, un fosc empresari de la construcció que es va saber adaptar molt bé al sistema democràtic i que el Força Barça va humanitzar. Amb ell es guanyà la primera Copa d’Europa i seu és el mèrit de dur Cruyff a la banqueta o de gestionar el segrest de Quini. Tots els altres presidents han passat diríem que amb més pena que glòria, excepció feta de l’actual. Joan Laporta va irrompre com un plat fresquíssim l’any 2003. Contra tot pronòstic guanyà les eleccions i amb ell arribà la revolució a Can Barça. La revolució, l’espectacle i els títols. I la pipella de posar Guardiola d’entrenador. Va tenir l’encert de regalar la publicitat de la camiseta a la Unicef i d’obrir la possibilitat tancadíssima fins aleshores de ser soci de l’entitat, i per tant propietari. Va cosir el club al país aconseguint que avui sigui impossible pensar el Barça sense Catalunya i Catalunya sense el Barça. I per si tot això fos poc va convèncer que mai més restaríem agenollats davant ningú i molt menys davant el Madrid. Ni que sigui per agrair tots aquests serveis prestats, diumenge a les nou del dematí, serem a la porta de l’estadi per votar de manera gens secreta pel President Laporta. Que n’aprenguin!
