Per mi va esser un encert fora mida que l’Escola de Mallorquí organitzàs, dins les festes de S’Illot, la xerrada que hi va fer dimecres de la setmana passada En Rafel Perelló sobre els costums i les paraules típiques dels pescadors de peix roquer. No me’n vaig poder avenir, de la riquesa immensa de paraules que fan servir (o que han fetes servir fins no fa gaire) aquests pescadors. Qualsevol que no se n’entén, de pescar, com jo mateix, s’afigura que, amb quatre paraules, com canya, ham, peix, mar, roca, senalló, i poca cosa més, ja està tot dit.
I podeu pensar!: quan En Rafel va començar a entrar en detall, vaig romandre embadalit: Va explicar que, quan d’enfora comencen a sentir el renou de la mar, els pescadors de peix roquer diuen que comencen a sentir-ne ‘es saluet’; en esser-hi devora, segons l’estat de la mar, deien (i diuen els qui conserven la manera tradicional de dir les coses) que la mar ‘va plana’, ‘com un mirall’, ‘com una bassa d’oli’, ‘morta’, ‘podrida’, que ‘estopetja’, que ‘fa ses tres ones’, o ‘ses tres maries’, que ‘fa xotets’, ‘fa cavallets’, o que ‘hi ha cabretes’; també, segons l’estat, en poden dir que ‘glopeja’, que fa ‘xep-a-xep’, que ‘riu’, que ‘hi ha maror’, o que ‘fa dia de port i cova’, si la mar va molt moguda i no fa dia de pescar, ni amb barca ni així deçà.
A l’hora de ‘brumejar’, o ‘grumejar’, que és tirar esca, vénc a dir menjar a la mar perquè el peix comenci a acostar-se, el pescador ho pot fer amb pa, amb ‘moixó’ o amb ‘puu’. En Rafel també va explicar que, a l’hora de fer puu (que vol dir uns animalons molt petits que se fan dins l’alga i que serveixen per fer venir el peix), aquests van a cercar-ne en el ‘rim’, que és allà on l’alga sura. Va dir que l’agafaven amb ‘boverons’, que era un manat d’herba amb un bocí de carn o de peix pudent enmig untats d’oli o de llet. Segons va dir, amollaven els boverons fermats amb una cordellina, que surassen damunt l’aigua, a fi que el puu hi anàs a aferrar-s’hi. Llavors espolsaven el puu dins un senelló aposta que se deia ‘barxeta puuetera’.
Quan el peix compareix i guaita damunt l’aigua, en diuen que ‘brolla’. Si el pescador tornava sense peix, en deien que havia ‘fet (o duit) un frare’, o que havia ‘fet un blanc’, entre moltes d’altres maneres de dir-ho.
També va dir el nom de moltes de pesqueres que hi ha entre S’Illot i Cala Morlanda, com ‘sa Llenegada’, ‘sa d’En Mengo’, ‘Na Dit’, ‘Na Mal Cap’, ‘ses Ballesteres’ o ‘sa Coeta’, per dir uns exemples, i també de la part d’Artà. Va dir un enfilall de noms de vents, de niguls, de maneres de ploure o de fons de la mar, com també de gloses, dites i supersticions sobre el pescar. Me sap un bon greu no poder-ho resumir ara aquí damunt per manca d’espai.
Tenc la sort de conèixer En Rafel i sé que fa estona que du la curolla de cercar gent com més d’edat millor, molta de la qual s’acosta als cent anys, a fi de demanar-los que li parlin dels temes que dominin més, ja siguin la pesca, la pagesia, costums antics, noms de les parts de les cases de possessió, i qualsevol altre camp que vos pugueu afigurar. Té converses d’aquestes enregistrades. Són persones que conserven la riquesa de llenguatge immensa que tenien els nostres padrins i repadrins. De vegades pens que, si En Rafel i qualque institució cultural s’entenguessen, com per exemple aquesta que tenim a Manacor que és la Institució Alcover, podrien oferir aquests àudios no tan sols com a autèntiques peces de museu, sinó també com a eines per a recuperar, en voler, la manera de pronunciar i de dir les coses a Mallorca tradicional de fa vuit segles.
Manacor sempre és estat capdavanter en la defensa i en la promoció de la nostra llengua, de les nostres tradicions i de la nostra cultura. No podem desaprofitar aquest nou ‘apòstol de la llengua’ (com anomenaven Mossèn Alcover) que sé cert que tenim ara amb En Rafel Perelló. Enhorabona, Rafel, per aquesta feinada que fas. Fris de veure-la arreplegada, escrita i publicada.
