Darrerament n’hi ha molts que remolquen l’assumpte del burka, que és aquell vestit que a segons quins països musulmans fan dur a les dones de dalt a baix, amb la cara i tot tapada, tant si els agrada com si no. I també, de passada, n’hi ha també que posen en el mateix caramull el mocador islàmic.
D’una banda és vera que els partits polítics, quan veuen que resoldre coses necessàries de bon de veres de cada dia els du feina, una mica de feina, una miqueta, s’estimen més moure polèmica, cercar ronya per gratar, i així fer veure al públic que fan qualque cosa. Qui dia passa, any empeny! Tenen raó els qui diuen que hi ha assumptes molt més necessaris a resoldre dins la nostra vida de cada dia. I també tenen raó els qui demanen “i tu, quantes n’has vistes, que vagin amb so burka?”.
Ara bé: per una altra banda, jo també pens que poca broma amb el burka. No se tracta de comptar quantes n’hem vistes així. Si vos he de dir vera, jo només n’hi he vista una mai. Va esser pel carrer dels Oms, de Palma, fa dos o tres anys. I era en l’estiu de ple, per afegitó. La vaig plànyer de bon de veres. Just de posar-me dins la pell d’aquella pobra dona tapada allà davall, just de posar-me al seu lloc, vos assegur que m’agafaren unes basques que no eren sofridores! M’acubava just de pensar-hi! Llavors també sé el cas d’una mestra d’escola que me va contar que una mare se va presentar a cercar la seva filla embolicada dins aquell sac ferest. I li hagueren de dir: “Si no mos mostres sa cara no la te podem donar”. I ella, fort i no et moguis, la se’n volia dur “perquè era seva”. I li hagueren de respondre: “Si no mos mostres sa cara, com sabem que ets sa mare o si ets qualcú altre que ve a robar-te sa teva filla? Tapada així, no la te’n duràs!”. I aquella dona, com és normal, no va tenir més remei que destapar-se la cara per dur-se’n la seva filleta a ca seva.
Però, així com vos deia, no se tracta de si n’hi hem vistes moltes, o no gaire, o cap ni una. No. La qüestió és fins a quin punt és capaç d’arribar qualque branca de l’islamisme si no l’aturam d’hora a Europa, amb el tractament de la dona. I la cara tapada és el símbol màxim d’aquest límit intolerable. Fins aquí hem arribat! És que no ens en recordam, de la feinada que ha duita aconseguir un cert nivell, un tant, un cert punt d’igualtat entre els homes i les dones per aquí, vénc a dir tant a Mallorca concretament com a Europa en general? No tenim ben clar que les dones han d’esser tan lliures com els homes de mostrar un turmell, o un genoll o una cuixa, si ho trien així? Idò per què hem de consentir que qualque pobra dona se vegi obligada, dins territori europeu, a anar amb la cara tapada com si fos el cul? Per què no predica amb l’exemple el moneiot que la fa anar així i la se tapa ell, a la cara, en lloc de mostrar-la tot mès? Que hi vagin ells, amb la cara tapada!
Així és que, si jo era polític, destriaria el burka del mocador pel cap a l’hora de dir-hi la meva, sobre la proposta que ara fan per aquí i per allà segons quins partits, en el sentir de no deixar entrar dins les instal·lacions municipals, o de l’autonomia, o de l’estat, les dones que duguin qualsevol cosa de les dues pel cap. El mocador, tant si ens agrada com si no, i més si el duen voluntàries, no és gaire diferent del vel que du una monja qualsevol. Ni és gaire diferent del mocador pel cap que duien les nostres padrines. Jo no miraria prim ni m’hi ficaria gaire, amb el mocador.
Ara, amb el burka, jo no tan sols el prohibiria dins els locals de qualsevol administració: és que no el deixaria dur ni dins cap casa ni una damunt territori europeu. Aquí la cara d’una dona és tan mostradora com la d’un home. I si hi ha cap caparrut capclòs que no ho vulgui entendre, que agafi els tapins i se’n torni de cap allà on les dones tenen els mateixos drets que una cussa o una moixa, que per desgràcia trobarà ben molts de països per triar, que encara ara van així.
Europa bada massa. I ja no diguem Mallorca. És ben hora de dir prou a segons quins costums que no són més que excuses per malmenar les dones. Uns costums que aquí ens va dur segles i segles de feina fer-los desaparèixer. Una mica de seny, si no és massa demanar!
