Arran de l’exitosa presentació de Ferran Montero com a alcaldable de Manacor el passat mes de juliol, des d’aquestes mateixes pàgines plantejàvem literalment una qüestió: «és tan gran el goig que ara l’únic dubte existent és si MÉS-Esquerra podrà aguantar deu mesos sense batle nou o aprofitaran l’avinentesa per fer el canvi abans…». Tres mesos després s’ha aclarit el misteri i, efectivament, Ferran Montero serà batle com a mínim fins a les eleccions.
El gest d’Oliver
L’esquerra mallorquina només ha guanyat les eleccions municipals a Manacor tres vegades, totes les altres vegades ho ha fet la dreta. I ja fa 47 anys que som cridats a votar. I aquests tres casos tenen un nom en comú: Miquel Oliver. Ell ha estat l’únic capaç, l’únic, de trencar la història i aconseguir arribar tres vegades a la batlia amb un projecte d’esquerra mallorquina. Es pot atribuir a la conjuntura, es pot atribuir a la magror dels altres líders, es pot atribuir a un bon equip, es pot atribuir a un canvi social. Segurament totes tenen part de raó. La certesa, però, és que amb ell al capdavant l’esquerra manacorina ha viscut un moment dolç que pocs anys abans poca gent esperava. L’efecte Oliver es comença a fabricar el 2012 a nits disteses al Flamingo de Portocristo. Però també dins el Club Voleibol Manacor, el Patronat de Sant Antoni o Asepeyo. Tampoc hem de menystenir els efectes de José Ramón Bauzá i les seves polítiques antimallorquines d’aquells anys. Tampoc la voladura controlada del Partit Popular d’aleshores. Però això només és l’empenta inicial que du a guanyar les eleccions de 2015. Les segones, les de 2019, crec que les guanya com a resposta a la injustícia que fou la moció de censura a què fou sotmès el novembre de 2015, que tallà les ales a aquell canvi i el poble volgué donar una segona oportunitat. Les terceres, el 2023, entenc que com a premi a una gestió transformadora del municipi i per agrair l’excel·lent paper davant la pandèmia. I no hi haurà més exàmens, haurà tret excel·lent dels tres a què s’haurà presentat i ara, amb un acte poc freqüent de generositat, deixa la batlia en mans de Ferran Montero perquè agafi rodatge i, no ho negarem, tengui el mèrit de totes les bones accions de govern que sens dubte es veuran els propers mesos. Jugada mestra? Sí, però ja està inventada. El mèrit és renunciar als honors, a mitja paga i a la comoditat de qui dies passa anys empeny.
L’obra d’Oliver
I l’obra d’aquests deu anys no és petita. Podem fer un exercici de reflexió personal i situar-nos a l’estiu de 2015. Què ha passat de llavors ençà? Podem parlar de coses petites i podem parlar de coses grosses. Podem parlar de coses simbòliques i podem parlar del dia a dia. Podem fer una pinzellada de tot plegat. Anem a una cosa grossa. Manacor té un Pla General. I a més és un Pla General tremendament restrictiu, que fot individualment els interessos i perspectives de qui té però que és beneficiós per al futur de tota aquesta gent i l’altra com a col·lectiu. Anem a una cosa simbòlica. Son Coletes es va excavar per descobrir i sanar el passat recent. Anem a un grapat de cosetes petites i del dia a dia: radars pedagògics, Manacor Encantat, mà de mestre a la Policia Local, èxits clamorosos dels Reconeixements de Mèrits, la creació de enviumanacor.cat, Nit de l’Art, la Mulassa, pacificació de molts espais públics com la costa d’en Blau al Port o places de la ciutat, la Fira de les Dones, la reviscolada potent de la Fira de Setembre, Patis Oberts, ZPR, recollida selectiva porta per porta a mig municipi, dipòsit de cotxes abandonats, quatre noves àrees d’aportació de residus i un llarg rosari que no em basta el full per posar. Deix per al final tres temes importants. Primer. No s’ha plegat mai als interessos dels poderosos, es diguin Mercadona, Nadal o Borbó. Segon. Ha treballat, i crec que mitjanament aconseguit, convertir de manera efectiva Manacor en capital de comarca d’una part i de l’altra en referent cultural i d’amor a la llengua en l’àmbit dels Països Catalans. Tercer. I malgrat li hagi suposat alguns fracassos, no ha callat mai. Per tot això i molt més, gràcies Miquel Oliver, ha estat un privilegi poder viure de ben a prop tot això.
I ara Montero…
Aquest dimarts a la roda de premsa on es comunicava en societat la partida del batle tot eren cares alegres. Tot, però una, a més, reflectia una gran preocupació. Era la cara de Ferran Montero, que veia per davant l’enorme pes i responsabilitat que tendrà damunt els propers vuit mesos. I efectivament és així però ara té la gran oportunitat de demostrar que serveix per ser batle. És una cosa que Jaume Mut, el seu gran rival del maig de l’any que ve, no tendrà. Tots els tic tac dels opinadors del PP que senyalaven els dies que faltaven perquè Oliver deixàs de ser batle hauran fallat. Ha partit quan ha volgut i ha deixat a més d’un amb un pam de nas. De moment i com a mínim, Montero 247 – Mut 0. Tic tac m’has dit?
