Aquests dies ha fet trenta anys d’un fet esportiu que va marcar a molts de manacorins (i també gent d’altres contrades, però és de Manacor que solem parlar en aquestes pàgines). Dia 20 de maig de 1992 el Futbol Club Barcelona va guanyar a l’estadi de Wembley a Londres la seva primera Copa d’Europa (actualment Champions League). Un club avesat a patir i a perdre canviava el rumb de la seva història i aprenia a guanyar de la mà d’un geni a la banqueta que duia per nom Johan Cruyff.
El partit i més
El rival del Barça va ser l’italià Sampdoria de Gènova. Per arribar a la final però, els blaugrana varen haver de passar per esculls difícils, com ara superar els vuitens de final al darrer minut amb un impossible gol de cap de José Mari Bakero contra el Kaiserslautern. Els quarts de final, aquell any, anaven per un sistema de lligueta de dos grups de quatre i el primer de cada grup es classificaria per la gran final. Va ser relativament senzill quedar primer d’aquella lligueta, que acabà amb victòria davant el Benfica a un Camp Nou que no s’ho acabava de creure. En aquell temps començaven a fer-se alguns partits de futbol en què s’havia de pagar per mirar-los pel televisor, temps de Canal Plus, però el gran gruix es feien o bé per TVE o bé per TV3. L’expectació era màxima i en una època de comptats canals, zero internet i pocs entreteniments entre setmana, l’audiència es movia dins uns percentatges inimaginables avui. El partit, amb sinceritat, no va ser res de l’altre món. Va acabar amb un ensopit empat a zero i tocava pròrroga. Ja es veien els penals de prop quan una falta fora de l’àrea al minut 112 va capgirar la història. El mestre Joaquim Maria Puyal ho va narrar així en directe: “Toca Stòitxkov, para Bakero, pica Koeman…” i un golàs de l’holandès que donà l’alegria de la vida a una generació necessitada. Deu minutets més de patir i eufòria desbordada.
Manacor i el Barça
Alguns manacorins es desplaçaren a Wembley dins els prop de trenta mil expedicionaris barcelonistes. Per exemple un joveníssim Pep Lluís Veny, avui director d’aquesta revista. O un altre que va poder veure del partit de més a prop, a peu de camp i va estar a no res de jugar-lo: Miquel Àngel Nadal, el millor jugador que ha donat mai Na Capellera. Cruyff tenia previst fer jugar Nadal els darrers deu minuts, però amb el gol canvia d’opinió i fa entrar Alexanko, el capità. El canvi, de fet, ja estava demanat. Parlam d’uns anys d’eufòria barcelonista a Manacor arran de la incorporació del jove ‘Guixó’ a l’equip de Johan Cruyff. La Penya Barcelonista Miquel Àngel Nadal havia reunit mesos abans més de mil persones al Molí d’en Sopa, amb la presència del carismàtic vicepresident culer el senyor Nicolau Casaus. A la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat, amb un Mallorca molt palmesà i de poca volada i amb una afició als equips bascos a la baixa, la gent era del Barça o del Madrid. De manera natural. Donaria per un ampli estudi qui era del Barça i qui del Madrid. La cosa estava tan arrelada que als patis de les escoles era tan normal fer els equips per capitans al joc de “piso y cabe” com jugar els del Madrid contra els del Barça.
El Campió de Wembley, al 92, amb un joveníssim manacorí, Miquel Àngel Nadal
El futbol d’avui
Guanyar fa riure i si guanyes moltes vegades ja no ho valores tant. Es consolidà el Dream-Team, vingueren després Laporta i Messi i més tard Guardiola, que havia jugat, joveníssim, amb el número 10 a Wembley. Avesaren el club a guanyar i a passar gust. Canviaren, com hem dit abans, el rumb de la història i la moral col·lectiva d’un temps i d’un país, que diria Raimon. I què en queda de tot això? De la final de Wembley un dolç record. Del futbol d’un temps una èpica mala de trobar avui en dia. Es lamentava fa uns dies Hristo Stòitxkov a una llarga i interessant entrevista a Catalunya Ràdio que l’esport rei d’avui és un muntatge i que tot ho mouen els doblers. Deia que quan ell va anar al club es va preocupar de mirar qui l’havia fundat, qui era en Kubala, en Ramallets o en Quini. Que se sentien els colors i que més enllà de voler guanyar doblers, que se’n guanyaven, sempre hi havia qualque cosa més. Afegia, decebut, que està segur que més de la meitat de la plantilla d’avui no sap qui són Koeman, Bakero o ell mateix. Tanta sort que a Manacor encara conservam l’essència del futbol d’un temps i aquests dies s’ha demostrat, tant amb l’Inter com amb el Manacor, que l’esport aficionat és més potent i noble que el professional. L’any que ve farem cent anys de Club Esportiu Manacor i ho hem de celebrar fort. Tal vegada una iniciativa podria ser recuperar la camiseta blaugrana amb què jugà el club els primers anys fruit de l’ímpetu culer del notari Vidal i la primera directiva del club…
