El mes de setembre comença el curs escolar que en la majoria dels casos és una alegria pels al·lots i en la seva totalitat ho és pels soferts pares. I també és l’inici del curs polític. Enguany toca començar el tercer curs del mandat als ajuntaments i Manacor no n’és una excepció. L’avaluació és continuada però només hi ha un examen, que és de final de carrera i sense possibilitat de recuperació: les eleccions. L’actual govern i més en concret el batle s’han examinat tres vegades: els mesos de maig de 2015, 2019 i 2023 han posat de manifest que la confiança del poble més que mantenir-se ha anat creixent mandat a mandat. Miquel Oliver ja ha anunciat que l’any 2027 no es presentarà per batle, per la qual cosa ja és segur que haurà aprovat amb nota destacada els tres exàmens on s’haurà presentat.
Això de l’IBI
El curs municipal ens ha donat la benvinguda amb tres sorpreses. La primera és una d’aquelles coses que la gent d’esquerres amb una edat o d’una certa tradició clàssica aplaudeix amb les orelles: una senyora pujada de l’Impost de Béns Immobles. Però no una senyora pujada generalitzada, no. Una senyora pujada només per aquells tres-cents valors més alts que suposaran un milió i mig d’euros més per les arques municipals. No es toquen els arbitris dels petits propietaris, ni tan sols dels mitjans. L’aportació extra que faran menys del dos per cent dels rebuts ajudarà a redistribuir una miqueta més la riquesa sense fer gaire mal a ningú. En aquests temps que correm anam tan faltats de mesures que un gest de socialdemocràcia moderada és agraït com si fos revolucionari. Al meu mode d’entendre és la decisió que té un calat més transformador de totes les que s’han pres aquests dos anys passats però es veu que l’opinió publicada no ho veu igual. No ha estat criticada però fins ara ha passat una mica desapercebuda pels mitjans. I tampoc passa res, allò que realment serà important és que aquests doblers puguin servir l’any 2026 per arreglar la penosa plaça Ramon Llull, les nombroses voreres sense fer o tapar els clots que han donat el malnom a la nostra ciutat d’ençà del desastre de l’aigua corrent dels anys setanta que va deixar tot el subsol com un formatge de Gruyere.
Fugir del Ple
La segona sorpresa ha estat la fugida del Partit Popular del Ple de l’Ajuntament la setmana passada. Dic del Partit Popular perquè l’espantada de VOX no és un fet estudiat ni meditat, va ser un seguidisme de la decisió, encertada o no, de Maria Antònia Sansó i els seus. I va ser encertat que Sansó decidís plantar el Ple? Aquí hi pot haver opinions per a tots els gustos. Es pot dir amb una certa grandiloqüència que aquest gest és un menyspreu al poble i segurament té part de raó. També és ver que tothom té dret a protestar de la manera que cregui més adient i aquesta com a mínim ha estat sonada. Al Ple anterior a aquest, l’ordinari de setembre, el to del regidor conservador Mateu Fullana a l’hora de defensar la proposta perquè es restablís el trànsit de cotxes a la plaça des Cós no augurava aquest trencament només dues setmanes després. Sigui com sigui s’ha de felicitar Maria Antònia Sansó perquè la maniobra ha tengut ressò i ha dat coratge als populars. Tant que des d’aquestes mateixes pàgines Jaume Rigo la setmana passada va enravenar fort i va dir «dictador» al batle. Un efecte col·lateral de tot plegat és que el PP no es va haver de manifestar sobre la pujada de les contribucions als milionaris del punt anterior. I això segur que els és bo perquè qualsevol sentit del vot els era incòmode. En clau interna, dins la caïnita vida de la dreta manacorina, Sansó hi toca haver sortit guanyant posicions davant dels dos rivals que de manera més o menys velada sonen en la cursa pel lideratge del PP local: Margalida Darder Bover i Rafel Nadal Barceló. Continuarà!
Fira de setembre
I la tercera és per una cosa més mundana i de menys volada que les altres dues però és cert que l’inici de curs ens ha deparat una tercera sorpresa. Ni més ni menys que l’èxit de la Fira de Setembre de Manacor. Veníem d’una sensació de fracàs de l’any passat però el valent canvi d’emplaçament ha estat el revulsiu que la Fira necessitava. L’espai urbà és molt més important per crear sensació de benestar del que molta gent es pensa. L’avinguda dels Pins de sa Torre té els arbres i la mida necessària per crear aquesta calidesa que tot acte públic necessita. Ha estat sens dubte una bona entrada de Mar Nicolau dins la gestió municipal que ha hagut de lluitar per vèncer certes reticències, amb la qual cosa encara té més mèrit. I per afegitó l’avinguda des Tren s’ha estalviat el caos que suposa paralitzar durant dos dies (o tres segons quins anys) una de les artèries principals de la ciutat. Vaja, que si el curs continua així de bé com ha començat serà en benefici de tothom…
