És un plaer passejar-se per alguns pobles. Cases cuidades, veïnats que han tret cossiols davant els seus frontis, espais urbans dissenyats per estar-hi, carrers cèntrics amb prioritat per als vianants enfront als cotxes, etc. Quan es restaura una casa, en alguns pobles és més important un referit de primera categoria al frontis, instal.lar un bon cancell amb vidrieres i fer una entrada ben guapa, que com quedarà la resta de la casa. Passejar per Valldemossa, per Randa, per Orient, per Deià, per Banyalbufar… és una delícia. I aquest exemple s’està estenent a altres pobles o barriades de ciutats.
Quin efecte psicològic té viure en un entorn agradable? Mallorca s’ha convertit en un únic gran poble continu, amb cases distribuïdes gairebé per tota la seva superfície, i aquest fet demostra la necessitat que té la gent de disposar d’espai i tenir contacte amb la natura. Moltíssima gent ja havia abandonat els principals nuclis urbans per anar a viure a una casa de camp, la vida allà hi té un altre ritme, es pot desconnectar, no tens veïnats a qui sentir pegar portades, crits o quan posen la música o la televisió massa alt.
Però no tothom pot ni ha de viure al camp. Tampoc no ens podem permetre com a societat consumir més territori ni urbanitzar més foravila. Aquesta no és la solució. No és eficient dispersar la població, els serveis públics no s’hi poden oferir de cap de les maneres. En un entorn urbà existeix una xarxa de canonades de distribució d’aigua (esperem que un dia sigui potable), una xarxa de recollida d’aigües brutes que després es tracten en una depuradora, una recollida de residus separada en fraccions reciclables i de rebuig, repartiment de correspondència… que al camp no es poden oferir a la ciutadania. Es perd eficiència. També correm el risc d’extreure una gran quantitat d’aigua dels aqüífers amb pous particulars de manera incontrolada, a la vegada que les aigües brutes poden contaminar aquests aqüífers si no es tracten adequadament. Per contra, al camp es poden tenir fàcilment alguns animals per l’autoconsum; aquests, juntament amb una compostadora, eviten que es llancin al fems gairebé tots els residus orgànics.
Voler convertir els carrers dels nostres pobles en petits paradisos i llocs on ens trobem bé, és la següent passa. Ens estam començant a donar compte de que la diferència entre viure en una urbs grisa i despersonalitzada enfront a uns carrers bells i verds està només en la nostra actitud, en posar-hi una mica de voluntat i recalibrar la nostra escala de valors. Per descomptat, la tasca de l’administració local és imprescindible per crear les condicions i fer les reformes urbanístiques conduents cap aquest canvi de mentalitat.
Amb les obres de reforma dels carrers de Fartàritx fa uns anys, els veïnats s’animaren a treure els seus cossiols i fer una mica de verd. Més recentment i després d’haver tengut obres de millora han estat els de la barriada del Convent, del carrer dels Gerrers i la placeta de s’Antigor. Ara fa poques setmanes ho han volgut provar als carrers del Fum, del Rei i de l’Hospital, on les seves obres estaven fetes des de feia anys. Segur que me’n deix algun i deman disculpes per no anomenar-los, però són només alguns exemples. És una iniciativa ciutadana preciosa, una declaració d’intencions: volem un poble millor, més net, més verd, més guapo. Em contava un veïnat de Fartàritx com al principi varen haver de veure com els espenyaven les plantes i alguns veïnats no es resignaven a no poder aparcar a les voreres dels carrers, on tanmateix estava prohibit fer-ho, “però al cap del temps la gent s’hi acostuma, i ara està més guapo que mai”, em deia, i té raó.
Al mateix temps que la gent està canviant la seva manera de pensar i volem tenir espais públics de cada vegada més agradables (vull pensar que una majoria), altres segueixen amb la seva intenció de destrossar el mobiliari urbà, omplir les parets de pintades vandàliques i deixar els carrers plens de fems escampat. Un amic penjava una foto fa uns dies a les xarxes socials amb aquest comentari: “Te preocupes per donar una imatge de ciutat, arregles frontis, te gastes un parell d’euros i què tens a canvi?, idò voltros mateixos posau s’adjectiu, això és el que tenim”. Sobren comentaris.
Ens trobam en un xoc de cultures, en un xoc de mentalitats, està clar, i jo no faig comptes canviar la meva forma de pensar ni actuar en aquest aspecte. Qui vol tirar la tovallola? Ens mereixem un Manacor millor i entre tots ho podem fer possible, amb petites passes, aportant cadascú el seu petit granet d’arena en el seu entorn i exigint als administradors públics que hem elegit que hi apliquin els esforços necessaris.
