Liberté, Égalité, Fraternité… ou la Mort. Aquest va ser un dels lemes que aparegué durant la Revolució Francesa, i que, després d’utilitzar-lo Robespierre el 1790, a poc a poc es popularitzà i acabà oficialitzant-se a França. Els temps certament han canviat molt però, així i tot, ni a França ni a cap país dels que anomenaríem desenvolupats s’ha aconseguit mai tal utopia. No en xerrem dels països on hi ha dictadures, dicta-blanes o del tercer món.
Dels quatre conceptes que conté aquest lema, d’entrada n’hi ha un que podem esborrar immediatament: la fraternitat. Ens trobam qualcú pel carrer i no el saludam, ens mirarien amb cara estranyada pensant que estam malament del cap. Ens és bastant igual si algú que no coneixem té problemes econòmics, de salut o familiars, són els seus maldecaps, nosaltres ja tenim els nostres. La fraternitat o germanor és oposada a tot això. Avui, hauríem de xerrar més de tolerància, admetre i respectar amb normalitat que qualsevol pensi, es vesteixi, es comporti… de manera diferent a nosaltres. D’igualtat tampoc crec que n’hi hagi massa, ni d’un sexe respecte de l’altre, ni entre diferents nivells econòmics, ni tan sols en les possibilitats reals d’adquirir coneixements, cultura i titulacions acadèmiques.
Mirau, de llibertat sí que n’hi ha, a voler, almanco a la nostra societat, i als que ara hi vivim ens ha sortit gratis, heretada. Potser ens hem passat de rosca i tot, i hem traspassat la línia vermella amb els dos peus fins a arribar al que els nostres padrins anomenaven llibertinatge. No ho sé. Però del que estic convençut és que la llibertat no és gratis. Ho hauria de ser en un món utòpic, idíl·lic, de rondalla o conte de fades. Però a la realitat no. Basta veure com la simple existència d’un dictador a un país veïnat amb ànsies imperialistes (Rússia) submergí un altre país lliure on hi havia democràcia (Ucraïna) en una guerra que no acaba mai. Aquella gent està lluitant per la seva llibertat.
S’atribueix a Thomas Jefferson, autor del primer esborrany de la Declaració d’Independència dels Estats Units el 1776, una cita que ho resumeix perfectament: “L’arbre de la llibertat ha de ser regat de tant en tant per la sang de patriotes i tirans”. La societat no ha canviat tant de llavors ençà perquè aquesta màxima perdi validesa. I aquí entra el quart concepte del lema de la República Francesa: la mort, lluitar si és necessari fins a la mort per aconseguir la llibertat.
I en aquest context, Europa ja li ha vist les orelles al llop, mentre Espanya encara va de pacifista i utòpica. Recordem que Espanya eliminà la mili el 2001. Idò dels 27 països de la Unió Europea, n’hi ha 10 que tenen servei militar obligatori. Com ho feim per anar sempre amb el peu canviat? A Finlàndia el tenen des de 1951, a Estònia s’implantà el 1991, Suècia l’eliminà el 2010 i el recuperà el 2017, Lituània el reintroduí el 2015, Letònia el tornà a posar l’any 2024, a Dinamarca es fa per sorteig, a Àustria són sis mesos que es poden substituir per nou de servei civil, Croàcia l’eliminà el 2018 i l’ha recuperat l’1 de gener de 2025, a Grècia dura 12 mesos i a Xipre 14 mesos. I Alemanya té intenció de recuperar-ho els pròxims mesos i està en ple debat sobre la fórmula.
Però a més d’aquests, altres sis països del continent europeu també en tenen: Suïssa, Noruega, Bielorússia, Moldàvia, Turquia i Ucraïna (que l’havia eliminat el 2012, però el va haver de recuperar el 2014 quan va ser atacada per Rússia). I així en tot el món hi ha uns 70 països amb mili obligatòria. I per què? Perquè tothom necessita protegir la seva llibertat i, si és necessari, lluitar fins a la mort per defensar-la.
A tota Europa hi ha una clara tendència a l’augment de la seguretat, amb efectius, amb armament, amb instruccions d’autoprotecció a la població civil i ara amb el disseny d’un mur de drons que dificulti els atacs exteriors. I entre els països del nostre entorn les enquestes diuen que a França hi ha un 68% dels ciutadans que volen que hi hagi servei militar obligatori, a Alemanya un 58%, mentre que a Espanya no arriba al 42%. Una xifra que ha anat augmentant progressivament els darrers anys. I això que França i Alemanya només tenen l’amenaça a l’est, nosaltres també la tenim al sud, i no és cap broma. Tornarem a veure la mili obligatòria a Espanya?
Mentrestant, 9 de cada 10 quarters que hi havia han quedat abandonats i alguns s’han venut a altres administracions públiques per fer-hi habitatges, polígons de serveis o zones verdes. A Manacor l’obsolet quarter dels sementals avui és part del col·legi Simó Ballester, per sort. Però quin destí espera a altres quarters ara tancats si s’acaba restaurant el servei militar obligatori a Espanya?
Queda clar que pot ser necessari per a qualsevol país comptar amb una força de defensa dissuasiva moderna i preparada, que en temps de pau pugui fer també tasques com les que desenvolupa la Unitat Militar d’Emergències, clarament insuficient. Serà una qüestió que segurament preocuparà, i molt, a tota Europa les pròximes dècades.
