Que vagin per endavant les meves felicitacions al jove manacorí que el diumenge 16 de novembre a vespre va dir la seva missa primera a Manacor, a les Dolors, a l’església gran. Va bé saber triar un camí de vida. I aconseguir encarrilar-s’hi, encara va millor.
Però, dit això (i quin greu que me sap haver d’escriure aquest «però»!) va resultar que aquesta celebració no la varen fer en la llengua tradional, històrica i natural (i oficial) de Manacor, que popularment en diríem mallorquí, sinó que la feren en la llengua de l’Estat (en espanyol, foraster o castellà, que diria cadascú segons les seves idees, tendències, preferències, sensibilitat, amors, tírries, o estat d’humor). I arraconar el mallorquí no s’avé gaire, per no dir gens, amb el Concili Vaticà II, que va establir, l’any 1965, que la litúrgia toca esser en la llengua del poble, no en la de l’Estat. Jesús parlava en la llengua del poble, que era l’arameu. No en la llengua del poder, de l’Estat, que era el llatí, la llengua de l’Imperi Romà, que dominava Israel.
Ja sé que n’hi ha que se’n foten ben molt, de tot això, i que no hi donen gens d’importància. Però també n’hi ha que això ho troben una coça (pegada aposta o sense voler) contra la tradició de l’església de Mallorca, que sempre s’és destacada per valorar la llengua tradicional del poble mallorquí. No sé si pocs o molts, però n’hi havia més d’un que comentava que li venia ben de nou, i que no se’n podia avenir, a la sortida de missa, aquell canvi d’idioma. I els respectuosos amb la Tradició també ens mereixem un respecte. No debades i per qualque cosa deu esser que, de l’església mallorquina, en són sortits capellans valents, entusiastes de la llengua de Mallorca, com, per posar qualque exemple, el Beat Ramon Llull, Mossèn Miquel Costa i Llobera, Mossèn Llorenç Riber, el Pare Rafel Ginard, Mossèn Pere-Joan Llabrés, el Pare Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, sobretot, el manacorí Antoni Maria Alcover, que va fer el gran Aplec de Rondaies Mallorquines, o el monumental Diccionari Català-Valencià-Balear, entre un caramull d’altres obres, i que sempre seguit ens predicava «siau qui sou!».
D’un temps ençà, hi ha una tendència dins l’església de Mallorca de sortir del solc, de trabucar l’orde tradicional i d’arraconar tira-tira a poc a poc la llengua que hem apresa de les nostres mares, padrines i repadrines i baratar-la per la que l’Estat fa tres segles que ens cerca empeltar. Vius!: no tenc res contra el castellà. M’agraden els idiomes. Com més en sapiguem, millor. El saber no ocupa lloc. Saber castellà tampoc n’ocupa, com és natural. Però això no vol dir que haguem d’estar empegueïts de la llengua de Mallorca. Qualsevol ocasió és bona per fer-la servir, si no la volem matar. També, i sobretot i més que mai, en les ocasions solemnes, com és l’estrena d’un nou capellà manacorí a Manacor i dins una església plena de manacorins.
Tot això me fa pensar en un cas que vaig sentir a dir no fa gaire, d’un nomenament d’un capellà jove, que els seus amics hi anaren a fer al·luleia amb banderes de l’Estat. Però bono! És que no va dir ben clar Jesucrist «el meu regne no és d’aquest món»? Què volia dir amb això Jesús? Que ell ni cercava alliberar Israel de la colonització romana, ni cercava tampoc lo contrari, que seria fer costat a l’Imperi Romà. Alliberar Israel dels romans, sí que ho volien els zelotes i molts de jueus. Aquella causa seria equivalenta a ara anar a missa amb l’estelada (i donaria sentit a anar-hi). Lo contrari, que és anar amb el poder i amb l’estat romà, seria comparable a ara anar a missa amb la bandera borbònica. Però no: Jesús de Natzaret no cercava liderar cap regne polític, sinó el «Regne de Déu», que era un regne d’alliberament espiritual, moral i interior dins cada persona. Un món d’amor i de perdó, i no d’odi ni de càstig, que tothom s’hi sentís a pler, igual davant Déu, sense diferències de nacionalitat, ni de classe social, ni de gènere, ni de raça, ni de res. A diferència del judaisme, que considerava els jueus el poble «triat de Déu» (més o manco com els qui ara diuen que «Dios es español»), Jesús no: ell no volia tan sols la salvació dels jueus, ni de cap poble concret, sinó la de tothom.
La llengua de Mallorca és una tradició tan sagrada com la religió de Mallorca. Censurar la llengua tradicional d’aquí i baratar-la per la de l’Estat, seria pegar coça a la tradició lingüística de l’església mallorquina. Seria entaferrar-nos de bell nou el «nacionalcatolisismo» ranci. I als qui no hi volem recular, als partidaris de la nostra Tradició, ens obligarien a cercar Déu i Jesús, i el camí condret si l’hem perdut, per altres vies cristianes…
