S’acosten les eleccions i comencen els moviments. Els partits que governen mitjançant pactes inicien una etapa difícil, en la què han de mantenir un equilibri delicat entres dues percepcions que necessiten que siguin clares per als votants.
Per una part, han d’aconseguir diferenciar-se uns dels altres davant el seu electorat, fent veure que existeixen diferències ideològiques entre ells. Si fossin el mateix, anirien dins el mateix sac, i el més mediàtic d’ells en trauria rèdit. En aquest cas a Manacor, MES, que ha ostentat la Batlia. A ciutat, el PSOE. Per aconseguir-ho han d’intentar fer veure que la millor força política és la seva, o sigui, que els altres no han sabut gestionar tan bé les seves àrees com ho haurien fet ells si ho haguessin pogut gestionar tot.
A l’altra cara de la moneda, tots els integrants del pacte han de mostrar unitat d’acció, per fer veure que són governants seriosos i capaços, bons gestors. Necessiten que no es vegi massa que cada regidoria s’ha convertit en un petit regne de Taifes, on no hi pot ficar el nas cap regidor d’un altre partit del pacte. És clau trobar qüestions en les que hi hagi acord amb les forces polítiques de l’oposició, per poder presentar davant la ciutadania el carnet del bon talant i de capacitat negociadora, encara que aquestes siguin qüestions menors.
Durant aquesta legislatura, a Manacor s’ha intentat aconseguir un cert equilibri de cara a la ciutadania, entre ser diferents i governar junts. Però cada dos per tres s’ha vist el llautó. Aquells que han estat atents a les intimitats de la Sala i els treballadors de la casa, poden donar testimoni de retrets i ganivetades durant els tres anys i mig que duim de legislatura, i és molt probable que això vagi diàriament en augment d’aquí al maig.
Un matrimoni molt major, que de tant en tant es gatinyava, solia acabar les seves petites discussions domèstiques amb les següents paraules: “I jo no sé com és que fa tants d’anys que vivim junts, ja mos podem separar!”, i l’altre contestava “I ara ja no ho paga”, acabant amb una besada i fent les paus. Idò en aquestes altures de la pel·lícula, al que li queda al pacte MES-PSOE-Podem a Manacor podem dir que també el mantén unit en major mesura la inèrcia que l’afinitat.
No es pot negar que quan l’objectiu principal és mantenir-se fermament aferrats a la cadira, encara que un no s’entengui gens ni mica amb el que seu al costat, les idees pròpies passen a un segon pla. Et menges un calàpet cada dia, com a mínim, però has de continuar igual, aparentment immutable. Que el batle et treu defora el teu càrrec de confiança? No passa res, dos gintònics i tot és relatiu. Que l’altre vol col·locar a un amic seu a la SAM? Sort que avui capvespre tenc classe de ioga. Que si tals o quals obres han resultat un desastre? Noltros no duim aquesta Delegació, això és de tal altre partit. Que si mira qui se n’ha anat de viatge amb els doblers dels manacorins? Pareix que aquest temps vol ploure, eh?… Però per darrere, cada un es frega les mans de les patinades dels altres, i si es pot, fins i tot se li posa el peu a veure si per casualitat travela, com qui no vol la cosa. No puc ser més clar.
Si tres partits es presentaren a les eleccions amb programes diferents, que en algunes coses són clarament contradictoris, no hauria estat més intel·ligent cercar els punts comuns i centrar l’acció de govern en aquests, explicant-ho, que no tirar cada un pel seu costat en les seves respectives regidories? I si això ha passat, què es pot pensar de la fermesa de les idees de cada un? Eren tan importants com ens varen voler fer creure durant la campanya, o realment només eren un eslògan publicitari per arribar a la cadira?
Al cap i a la fi un programa electoral és com un contracte entre els votants i els polítics. Si es té l’oportunitat de governar, s’ha de complir. I si no es compleix la ciutadania té dret a rescindir el contracte, o sigui, negar-los el vot a les properes eleccions. Que aquests vots vagin a altres forces polítiques o a l’abstenció desencantada, això ja són figues d’un altre paner. El mateix es pot dir quan es duen a terme accions de govern que no estaven al programa electoral, i que deixen descontenta bona part de la ciutadania, que no hi ha pogut dir la seva. Això no es perdona fàcilment.
