La paraula polarització ha estat elegida paraula de l’any per la Fundació de l’Espanyol Urgent, una curiosa entitat on du la veu cantant l’Agència EFE. En cap de les 16 accepcions d’aquesta paraula que apareixen al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni tampoc a les 4 del Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, apareix directament el significat que ha adquirit els darrers temps aquesta parauleta.
En principi feia referència a l’existència de dos pols contraris, elèctrics o magnètics, però per extensió s’ha acabat aplicant a l’existència d’opinions contràries i enfrontades. La nostra societat està de cada vegada més polaritzada, i això segurament la majoria dels que llegeixen aquest article ho tenen ben clar. Existeixen dos posicionaments ben definits i contraris que, a partir dels partits polítics, fan que cada membre del conjunt de la ciutadania s’orienti en un sentit o en l’altre. El govern ho farà molt bé per uns i molt malament pels altres, tot ho farà bé o no n’encertarà ni una, i els mitjans de comunicació afins o detractors es cuiden d’alimentar ideològicament cada dia als seus partidaris.
La conseqüència d’aquesta polarització social és la crispació i la confrontació, la formació de dos blocs entre els quals tothom es veu forçat a triar. Aquesta situació impedeix la consecució d’acords d’Estat, per la necessitat dels partits d’alimentar contínuament el monstre, per no perdre recolzament amb la fuita de votants cap a l’altre bloc. Però també afecta a les relacions personals de cada un, allunyant a les persones entre si per motiu de les seves idees.
Una paraula interessant, però manca arribar a comprendre que la polarització no és espontània, sinó provocada per aquells que hi tenen interessos. I qui són els que hi tenen interessos? Els partits que van perdent recolzament, perquè necessiten fidelitzar als votants restants i mantenir l’statu quo que encara els permet governar, encara que sigui en minoria. La polarització perjudica als partits de recolzament ascendent, perquè cerca solidificar posicions, evitar el moviment de votants d’un bloc a l’altre.
A Manacor hi ha polarització? Idò a part de veure’ns arrossegats per la polarització creada a nivell estatal, també tenim la nostra pròpia polarització, sí. Algunes forces ideològiques locals (en podríem dir influencers) persegueixen que no hi pugui haver acords de cap tipus entre partits, boicotegen qualsevol intent. També tenen els seus propis interessos, clar, que el lector versat en la matèria descobrirà amb una mica d’investigació.
Això no és positiu en absolut, perquè no contribueix a la creació d’un clima de concòrdia, de remar tots en un mateix vaixell i de cercar el bé comú i majoritari dels habitants de Manacor. Les decisions no consensuades de l’equip de govern tampoc ajuden gens, i la prepotència molt menys, sobretot trobant-se en minoria i necessitant com el pa de cada dia arribar a acords per dur endavant les qüestions que necessita Manacor. De res serveix seguir pegant de cap contra la paret en temes com el gerent d’Urbanisme duent el punt a l’ordre del dia de cada Ple, si abans no s’ha consensuat amb l’oposició que és majoritària. En res positiu contribueix que el batle se’n rigui públicament dels regidors de l’oposició, tergiversi intencionadament les seves propostes i no compleixi els acords del Ple.
A qualsevol trobada no falta qui demana: “i tu què trobes d’això?”, en un intent de saber si l’interlocutor és dels uns o dels altres, com abans s’era del Barça o del Madrid, o amb la intenció d’encetar un debat per riure’s de l’altre amb la presència de públic, si detecta que hi té majoria. I això sí que fa mal a la societat. Era potser el darrer valor positiu que ens quedava per perdre, la tolerància.
Només com apunt final, hi ha hagut 11 candidates més a paraula de l’any: amnistia, ecosilenci, Euríbor, FANI, fedivers, fentanil, guerra, humanitari, macroincendi, sisme i ultrafals. Qui havia de dir que arribaria un moment que s’amagaria la informació sobre la protecció del medi ambient (ecosilenci)? O que els anteriorment coneguts com ovnis ara serien oficialment estudiats per la NASA i els dirien “fenòmens anòmals no identificats”, FANI? Era esperable que les interconnexions entre servidors informàtics generarien una paraula tècnica com “fedivers” que pogués tenir interès social? O que la recerca constant de noves drogues acabàs popularitzant un fàrmac opioide com el fentanil 60 anys després del seu descobriment? Finalment això d’ultrafals, una traducció literal de l’anglès deepfake, o sigui, la creació de fotografies, vídeos o àudios falsos amb intel·ligència artificial que aconsegueixen convèncer totalment als humans de que allò és cert, però no ho és en absolut.
Em sembla, després de veure totes aquestes paraules, que cap al lloc on ens dirigim com a societat, no fa gaire ganes arribar-hi. Fa una mica de por, per no dir vertigen.
