Si provau d’anar de Lloseta cap a Mancor i Caimari, per la carretera secundària que hi mena, veureu com a cada camada que pega a la carretera, hi ha un indicador de fusta amb el nom del camí. I, si provau d’agafar una camada qualsevol, veureu que també a cada bifurcació o desviació cap a una altra que hi trobeu, hi ha també un indicador de fusta amb el topònim que correspon al camí indicat. Si trescau per aquestes terres, hi podeu llegir topònims mallorquins com ‘Camí des Cabanyal’, ‘Camí de ses Quarterades’, ‘Camí de Son Maga’, ‘Camí de sa Vinyassa’, i moltíssims d’altres. No sé de quin ajuntament d’aquells municipis degué esser la idea. Sigui quin sigui, està d’enhorabona. És un exemple a seguir per tots els ajuntaments de Mallorca.
En posar indicadors amb els topònims tradicionals de les nostres terres, no tan sols ajudam a situar on són els qui hi passen i no en saben les tresques, sinó que ajudam a conservar els nostres noms de lloc vius en el parlar diari dels mallorquins. D’aquesta manera, demostram l’arrelament històric de la nostra llengua a la nostra terra. Tocam amb les mans el concepte de ‘llengua pròpia’, a més d’oficial, que té la llengua que va venir a Mallorca amb la Conquesta del rei En Jaume I. Feim sentir en terra pròpia els autòctons i els immigrants que l’estimen, i en terra estranya els autòctons que n’estan empegueïts i els qui hi són desembarcats en pla conquistador.
La desaparició del patrimoni lingüístic que hem heretat dels nostres pares, padrins i repadrins, és estada un objectiu d’estat d’ençà que el rei borbó Felipe V va abolir a les males, fa tres segles, els govern propis que feia segles i segles que teníem a Mallorca, València i Barcelona. De llavors ençà, l’estat sempre malaveja que la nostra llengua reculi, tant amb governs de dretes, com d’esquerres, com si hi ha monarquia, com república, com dictadura, com democràcia. Fa tres segles que l’estat cerca la naturalització del castellà a la nostra terra i l’estrangerització del català (dit mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc, segons l’illa). És per això que té tanta d’importància conservar els noms de lloc, la nostra toponímia, i fer-la visible el màxim possible en el paisatge indicador de la infinitat de camins que solquen la nostra pàtria.
Tira-tira a poc a poc, sense ni tèmer-nos-en, el castellà lleva d’enmig el mallorquí. Hem d’anar alerta a agafar-hi el llis o, pitjor encara, pensar-nos que això és una moda que passa perquè sí, que s’esdevé per carambola. No, no!: això és el resultat d’una operació política lingüística planificada que fa segles que l’estat desplega. Si n’hi ha cap que se pensi que veig bubotes o que me trec res del cap, que pegui una ullada a aquesta “instrucción secreta”, que el Consejo de Castilla va enviar als “corregidores”, que eren els comissaris polítics que ens va enviar per posar-nos a l’estaqueta, quan va haver abolides per força les institucions tradicionals pròpies mallorquines, valencianes i catalanes, amb un parell de cops que ens va entaferrar aquell ‘Consejo’ dels orgues entre el 1707 i el 1716. Deia això la “instrucción”:
«Se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. (…) parece conbeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (…)».
Si el castellà fos natural d’aquestes terres notres, com ara ens donen a entendre, hauria tret cap enlloc aquesta «instrucción»? Un altre enigma: com és que el poble mallorquí, a l’hora d’anomenar el català, de devers el segle XVII ençà, li ha dit i li diu «mallorquí» (que vol dir ‘de Mallorca’) i, en canvi, a l’hora d’anomenar l’espanyol, li ha dit i li diu «foraster» (que ara fan passar per un insult groller, però que en aquell temps simplement volia dir ‘de fora de Mallorca’)? I si tant un idioma com l’altre són igual de propis d’aquesta terra, com pot ser que la nostra geografia estigui tan farcida de topònims com Es Puig Major, Cala Bona, Cala Millor, Sant Jordi, Sant Llorenç, Vilafranca de Bonany, Sa Foradada, Cala Blava i, en canvi, estigui tan pelada de cap topònim com «El Monte Mayor», «Cala Buena», «Cala Mejor», «San Jorge», «San Lorenzo», «Villafranca de Buenaño», «La Agujereada», o «Cala Azul»?
Siau qui sou, deia Mossèn Alcover. Veis ara com els topònims tenen molta més importància de la que ens pensam? Feis via a seguir l’exemple, senyors de l’Ajuntament de Manacor, i a reblir les camades del terme de Manacor d’indicadors amb el seu nom tradicional!
