Jo no discutesc gens ni mica que l’Església Catòlica, així com, en tota la seva llarguíssima història, ha tenguts molts d’encerts, també ha comeses moltes d’errades, qualcunes de les quals, molt greus. Ara bé: confondre la història de l’Església amb el missatge que va venir a dur a la Humanitat sencera un dels profetes més grans de la Història del món, que és Jesús de Natzaret, és molt pobre.
Me deman si pot haver-hi ningú més revolucionari que un home que va contracorrent i proclama ben clar que tothom té la mateixa dignitat humana tant si és home com dona, tant si és ric com pobre, tant si és jueu com samarità (que és igual d’ara dir tant si és “com noltros” com si és un immigrant mort de fam, acabat de davallar de la pastera), tant si és un beat com si és un desbaratat. Si això ja és revolucionari ara, podeu fer comptes fins a quin punt ho era fa dos mil anys, a Israel, el temps que aquesta gran nació era per força una espècie de “província”, o de “comunitat autònoma”, de l’Imperi Romà, la potència que en aquell temps pintava més que ara els Estats Units d’Amèrica o la Xina.
Tenen raó els qui diuen que la religió no l’han d’enroscar per força a ningú. Si no és una tria lliure, personal, íntima de cadascú, no treu cap enlloc, ni té cap ni centener. Ara bé: per triar creure-hi o no creure-hi, qualcú els ha d’ensenyar com a mínim que la cosa existeix. Si no, quina tria podran fer mai en tota la seva vida?
És molt pobre que la gent no sàpiga què vol dir Nadal. Ni se sàpiga senyar. Ni sàpiga què vol dir senyar-se. Ni sàpiga què vol dir la Setmana Santa. Ni sàpiga que el seu nom (el nom de cadascú, el nom de cada persona) és un nom d’un sant cristià. Un té tot el dret del món a esser ateu o a esser de qualsevol religió, sigui la cristiana o no. Però no saber res de tot això que acab de dir és incultura. No té altre nom. Incultura pura i dura.
I tot això ho haurien d’ensenyar a escola. L’escola hauria d’ensenyar la història de les principals religions del món. No dic tan sols la cristiana. I no hauria de tenir por d’ensenyar els encerts que ha tenguts i també les errades que ha comeses cada religió. Tot això fa part de la història del món, com en fa part també la història de l’art, la història de la política, la història de la ciència, la història de la filosofia (que ve a esser el pensament, com contemplam el sentit de la vida) i la història de qualsevol branca del coneixement humà.
Ara bé: una altra cosa és ensenyar la doctrina de la religió, tant la cristiana com qualsevol altra. Això jo trob que ho tocarien ensenyar cada religió en el seu espai: la catòlica a les esglésies; la jueva a les sinagogues; la islàmica a les mesquites.
No pot anar ni en rodes que, per esser laics (vénc a dir, de cap religió), peguin coça cap a fora de l’escola a la religió tradicional de Mallorca (i d’Europa sencera) i que llavors, mirau per on, quins dallons!, també per esser laics, posin la catifa a l’islam perquè entri a les escoles.
Això me fa pensar en la trabucada de boll que va fer n’Ernest Maragall a Barcelona, quan era el Conseller d’Ensenyament del Govern autonòmic d’allà i, “per no ferir la sensibilitat” dels ateus i dels musulmans, se va passar pel carabassot que les festes de Nadal, a escola, se diguessen “les festes d’Hivern”; i que la Setmana Santa se digués “les festes de Primavera”; però, al mateix temps, i al mateix temps que no hi volia cap creu, aquest mateix subjecte, “per no ferir susceptibilitats”, volia que les escoles que cuinassen menjar per als alumnes que hi dinassen, oferissen menjar “alal” aposta per als alumnes islàmics. Carabassot! Com quedam? Pegam coça a la religió als centres escolars o hi feim menjar i tot segons les ordenances religioses d’una de concreta? On era la coherència d’aquesta llumenera? M’ho voleu dir?
Digau-me beneit i antiquat i ranci, si m’hi trobau. Però no n’he pogut entendre cap mai com n’hi ha que tenen el cap que els tina d’aquesta manera. És que no ho puc entendre!
