Començar l’any amb una setmaneta de Covid ben simptomàtic serveix per moltes coses. Una és contar-ho amb una al.legoria d’història sagrada per agrair al creador que, tot i ser el més gran dels descreguts, no m’hagi duit en aquesta ocasió a conèixer sant Pere.
El Via Crucis
Pràctica devocional que recorda en estacions la captura de Jesús fins a la seva crucifixió i sepultura.
Et despertes una mica més de matí que altres dies amb una estranya sensació que en pocs minuts identifiques com a lleugers símptomes gripals. Has sentit que el dia anterior es contagiaren just a Mallorca més de tres mil persones. No perds més el temps i, sense berenar, parteixes a fer-te una prova. Sou una vintena. Com que no tens assegurança privada pagues religiosament els trenta euros. Una hora a la sala d’espera i et criden per fer el test. Nas profanat per primera vegada perquè havies passat prop de dos anys sense que cap símptoma o protocol ho demanàs. El grip ja comença a ser més fortet i encara no tens el positiu que arriba als pocs minuts. Sospites confirmades i així com pots fas dotze quilòmetres de cotxe per arribar a ca teva i instal.lar-te a una habitació de convidats que té, a més, un petit bany. Comença una setmana d’aïllament. Els quatre primers dies són fotuts. Febre a voler, mal d’ossos fort i, sobretot, un mal de cap immens. El mal de cap més gros de la història. Un mal que impedeix dormir i que et fa confondre entre despert i adormit. Molt poca gana i visites familiars profilàctiques que duren segons. Quan arriba el quart dia retorna la vida així com la coneixem i podem donar per acabat el Via Crucis.
El Purgatori
Lloc on les ànimes no condemnades a les penes eternes han de purgar els seus pecats abans de pujar al cel.
Al quart dia sortim de l’infern però no arribam al cel, som per tant al Purgatori. Continua el mal però en una magnitud molt inferior. Torna la gana de menjar, la gana de dutxar-se, la gana de llegir i donar-ho tot per superat. Però no és així. Continua la confusió, augmenta l’avorriment en saber que la reclusió durarà com a mínim set dies. Hores per jugar al Paraulògic, per conversar més de l’habitual per whatsapp, per escoltar molts de podcasts de Crims i per llegir algun llibre pendent. I per pensar. Per pensar en la fortuna dels avanços científics que han duit la humanitat a disposar d’una vacuna per un virus tan letal en tant poc temps. O pensar en negatiu: “On seria jo ara sense el vaccí? Entubat a l’Hospital, amb sant Pere, o tal vegada ben igual?”. Podrien ser qualsevol de les tres coses però, per pura probabilitat demostrada empíricament, millor no hi hauria estat. Al final la prudència fa allargar dos dies més l’aïllament setmanal i deixam el Purgatori per anar al cel. Per tornar al cel de la vida de fet. Sopar amb la família a un restaurant ràpid de menjar arrebossat i concert dels Amics de les Arts. Plaers anodins que quan són enyorats són encara millors. El cel de la vida…
Els Llimbs
Lloc on les ànimes dels justos esperaven la redempció del gènere humà.
Es fa difícil de creure que un de cada deu conciutadans no s’hagi volgut vacunar. Quin estrany mecanisme fa que davant l’oferiment gratuït i universal a aquesta part de món d’una millora tan evident per la nostra vida tanta gent la rebutgi amb arguments tan diversos com persones hi ha? Hi ha negacionistes radicals, que pensen que vivim a un món on els avions ens fumiguen perquè només sobrevisquin els reptilians; hi ha també però, i és més preocupant, mestres, metges i altres herbes de tot pelatge que prefereixen viure dins una conspiració mundial permanent que reforça les seves pors i fòbies que no admetre que la ciència avança i que els prejudicis són més propis d’una societat de la superstició que no d’una societat de la raó. Res, animetes mees, més de receptar que no de prendre en sa majoria, fins el dia del judici final…
La Penitència
Sagrament per mitjà del qual són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb propòsit d’esmena.
Conten treballadores de l’Hospital que allà ingressen molts de malalts de Covid. Conten que la immensa majoria d’aquests pacients no estan vacunats. Els motius que donen: “em feia peresa, tenia por dels efectes secundaris, em fan por les agulles, no creia en les vacunes…”. Quan veuen la mort de prop no n’hi ha cap que no es penedeixi dels seus actes. La Penitència de la Covid, es deia fa prop de dos anys, ens havia de fer millors com a societat i en sortiríem reforçats. Vist avui n’hi haurà prou en conformar-nos en no sortir gaire pitjor de com estàvem. Jo per ara en surt pitjor. Amb la malaltia ja passada cada dia tenc alguna punyideta al cap que em recorda el dolor patit. Deu ser una penitència a termini i amb interessos…
