L’Scrabble és un entreteniment de casino que no té el prestigi dels escacs ni l’estigma dels dards. A Manacor, d’un grapat d’anys ençà, hi té una presència ben destacada. Es tracta d’un joc d’estratègia en què es competeix per fer el màxim de punts vinculats amb el valor que tenen les paraules que es creen segons la seva posició al tauler de joc.
Pioners i personatges
És un joc modern, ideat l’any 1938 per un arquitecte americà, Alfred Mosher Butts, però fins el 1952 no es popularitzà arreu del món anglosaxó. A la dècada dels anys setanta del segle passat, de manera molt casolana i amb l’impuls d’Avel·lí Artís Gener “Tisner”, es feren les primeres partides en la nostra llengua adaptant de forma rudimentària els taulers anglesos. A partir de l’any 1990 es comercialitza la versió catalana de l’Scrabble i comença la seva expansió. Màrius Serra i el mític Tisner viatgen a Mallorca i promouen trobades escolars. Alguns alumnes de l’IES Mossèn Alcover hi participen. El filòleg i polític Joan Melià és també un dels responsables de la seva introducció a la nostra illa. El Club Scrabble Porreres va mantenir molts d’anys una solitària flama encesa en la pràctica d’aquest “neoesport”. L’esclafit fort arriba però l’any 2014 amb la creació del Club Scrabble Manacor com a secció dels Amics de l’Escola de Mallorquí. Si fins aleshores les competicions i competidors es comptaven de vegades amb els dits d’una mà, amb els manacorins arribà la revolta i es reviscolà el joc primer a Mallorca i després, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic. El Club Scrabble Manacor ja és avui el més potent dels Països Catalans.
Les competicions
Una lliga anual per la qual hi han passat un centenar llarg de persones (ManaCup); una competició d’estiu eliminatòria (Xàmpions); el Torneig Ciutat de Manacor, que reuneix en un sol dia la flor i nata de l’Scrabble illenc i de més enllà són les principals cartes de presentació del club. Podem destacar també l’organització de la vuitena edició del Campionat Mundial de Scrabble en Català, que l’any 2018 aplegà una vuitantena d’inscrits a les instal·lacions manacorines de l’Estel de Llevant. Fou tota una fita l’organització d’aquest mundial que mai havia arreplegat tants de participants. Només es disputen mundials d’Scrabble en quatre idiomes (anglès, francès, espanyol i català) encara que actualment existeixen versions del joc en més de trenta idiomes. La joia de la corona del club és la ManaCup, la lliga anual, que enguany ha arreplegat més de setanta participants que cada quinze dies jugaven una partida. Les restriccions pandèmiques han posat en algun moment les competicions al ralentí però mai no han acabat de desaparèixer del mapa. El primer campió de la ManaCup va ser l’arquitecte Joan Pasqual l’any 2015. Enguany el guanyador ha estat el president del club, el professor i periodista Antoni Riera. També l’han guanyada, entre i entre, Mateu Xurí, Aina García, Maribel Servera o Lina Riera. Tot un floret de campions!
El valor afegit
Més enllà de les competicions i el seus respectius quadres d’honor, hi ha altres aspectes del club i del joc que m’agradaria destacar. En primer lloc la funció social. Que tanta gent es trobi tantes vegades a tants de bars de Manacor i comarca per practicar un joc en què es treballa l’intel·lecte és extremadament positiu. En segon lloc, es tracta d’un joc on la pràctica totalitat dels practicants són de la segona edat. Hi ha poca activitat d’oci per a la segona edat llevat de la trilogia mediterrània del suc, el joc i l’adulteri. El món de l’oci està més pensat per a les activitats de la primera i tercera edat. Reglades i subvencionades per l’obvi interès social. En el cas que ens ocupa i vist que per edat els jugadors, en general, estan en edat productiva, l’activitat no costa un sol euro a l’administració i, al contrari, genera una certa activitat comercial, ja que les partides solen venir acompanyades de consumicions als casinos on es duen a terme i cada lliga es poden fer més de sis-centes partides. No aporten gaire al PIB local però segur que alguna cosa queda. Com a fet diferencial del joc clàssic i del món de les apostes direm que qui paga la consumició (beure i de vegades berenar) no és qui perd sinó que la noble tradició del club és que qui guanya paga. Així tothom se’n va una mica content del matx. Un perquè ha guanyat i l’altre perquè ha berenat de franc. És com a més just, no ho trobau?
