Alguns trobaran que encara falta molt, però ja s’acosten les eleccions. La maquinària electoral d’algunes forces polítiques ja agafa velocitat de creuer i pretenen no deixar-la fins al maig de 2023. És el darrer any de legislatura als ajuntaments, Consell i Govern, i pel que s’ha vist fins ara, ens espera un any mal de passar. Alguns ja han fet congressos per cridar l’atenció dels possibles votants, altres ja han anunciat que a les properes eleccions no es presentaran, n’hi ha que prenen força en les seves crítiques cap als altres partits, però tots intentaran diferenciar-se uns dels altres de cada vegada més… encara que n’hi hagi que governen junts i siguin corresponsables de les mesures que han posat en pràctica els tres anys que duim de legislatura.
Estic convençut de que una campanya llarga el que farà serà desanimar encara més a la població, veient als seus representants públics discutir-se i insultar-se en lloc de treballar pel bé del poble. Ara els que governen es dediquen a fer oposició de l’oposició, els governants critiquen als partits de l’oposició, un error de primera magnitud perquè posen el focus de l’opinió pública en els seus adversaris, una opinió pública que en bona part està disconforme amb les seves mesures, i per tant només li queda l’oposició per canviar el rumb del poble o del país.
Però els que realment fan gràcia (per no dir llàstima) són aquells que prediquen allò de que si governessin ells en un tres i no res resoldrien tots els problemes, quatre mamballetes, dos crits i tot arreglat. No és senzill saber si aquesta manera de vendre el seu discurs es deu al desconeixement total del funcionament de les administracions públiques, a no haver tengut mai responsabilitats de govern o a discursos purament populistes. Però el cert és que no és una bona idea confiar en les solucions miraculoses d’algun il·luminat que, amb total seguretat, seran impossibles de posar en pràctica.
Es pot posar un exemple ben actual d’això amb els assassinats ocorreguts aquests dies a una escola de primària de Texas, on un adolescent de 18 anyets entrà amb dos rifles d’assalt i matà 19 infants i dues mestres. Idò la solució populista del boig expresident era previsible: s’ha d’armar als mestres, fer classe a primària amb una pistola penjada al cinturó. Una solució fàcil, no? Clar, fàcil per als seus interessos i els dels que financen les seves campanyes electorals. Una solució molt més fàcil seria impedir l’accés a les armes a qui no passi un test psicotècnic de certa complexitat, però clar, això no beneficia els seus interessos.
El que ha passat els darrers anys amb forces polítiques abonades al populisme, tant d’extrema esquerra com d’extrema dreta, ha estat que en algunes ocasions ja han aconseguit tenir responsabilitats de govern. I aquí s’ha produït una transformació total. Les coses ja no han estat tan bones de fer com es pregonaven, i veurem el balanç al final de la legislatura, però de moment molts dels seus votants de fa tres anys es manifesten obertament desencantats i potser no engrossiran les files d’altres partits, però acabaran en l’abstenció. El partit del poble en contra de la “casta” s’ha acabat convertint en la pitjor de les “castes”, aplicant mesures internes des dels primers mesos que accedí al poder que no brillen precisament per la seva democràcia, sinó més bé per decapitacions pròpies del Politburó. Per l’altre extrem, han estirat fins al màxim donar suport a governs de dretes sense entrar-hi a tenir responsabilitats, com és el cas d’Andalusia, però ja han mostrat el llautó i s’han vist en la necessitat de banyar-se mínimament, com a Castella i Lleó, on Vox ha assumit dues conselleries i la vicepresidència sense funcions.
Em poden creure quan els dic que l’administració pública ha arribat a un nivell de complexitat burocràtica molt elevat, que teòricament hauria de garantir que no hi haurà cap mangarrufa, cap desviament de fons, cap concessió a dit, cap suborn… Però he dit teòricament. Els treballadors de les administracions públiques són els primers que pateixen els interminables tràmits per resoldre un expedient, n’estan realment farts. El personal dels ajuntaments, el professorat, els metges i la resta de funcionariat s’ha de dedicar hores interminables a la burocràcia, temps que han de llevar a les seves funcions pròpies. Però aquests dies hem berenat llegint als diaris els (presumptes) casos de suborn de l’actual govern de la Comunitat Valenciana, durant la pandèmia s’adjudicaren (presumptament) contractes de compra de material sanitari de manera poc transparent, el nostre Ajuntament mateix suspèn en transparència en un portal especialitzat amb un 2,3 sobre 10 i la Universitat de Barcelona li dóna un 3,6, etc.
Seria possible que el fet de que una bona part de la població compri solucions fàcils, consumeixi política-fems (igual que es consumeix tanta de tele-fems) i es cregui el que diu el que fa més renou, sigui degut a una manca de formació i esperit crític? Cap on anam? És més important el màrqueting del missatge que la veritat que hi ha darrere? O construir un relat que res té a veure amb la realitat però amb l’objectiu de que aquesta sigui l’explicació que acabi triomfant i tothom se la cregui?
