
«No tenim ni idea del poble on vivim», per Jaume Rigo
El nostre poble de Manacor té centenars de llocs que avui la immensa majoria de la població desconeix. És impossible fer-ne un repàs en tan poc espai, però d’alguns d’ells sí que se’n pot xerrar i sempre hi haurà gent que se sorprendrà. Per altra banda, molta gent que llegirà aquestes línies i tendrà una certa edat ho veurà amb la naturalitat d’allò que sempre han sabut, perquè quan ells eren joves aquestes coses la major part de la població les coneixia bé.
Per exemple, per què en alguns llocs de Manacor encara s’hi poden veure manxes per treure aigua (mal anomenades fonts)? Idò perquè al subsol hi havia canalitzacions que abastien aquests punts, però no tubs com els que s’utilitzen a dia d’avui, sinó passadissos que la gent anomenava mines, per on hi podia passar caminant una persona anant una mica acalada.
La canalització de Sa Font Santa va ser construïda entre 1878 i 1881, quan hi havia una gran sequera. En aquell moment es decidí que la Font de la Vila, que subministrava aigua mitjançant una sèquia a l’Hort de la Vila i als abeuradors situats on avui hi ha la plaça Ramon Llull, no bastava per donar servei a una població que ja havia crescut. Per dur l’aigua de Sa Font Santa des de Son Mas, es canalitzava amb una sèquia fins al camí de Sant Llorenç, on encara s’hi conserva una entrada, i d’allà passava a ser un túnel que es dirigia a l’actual plaça Madrid. Per davall na Camel·la arribava a la famosa manxeta situada davant s’Hípica. Moltes persones de Manacor varen fer aquell recorregut subterrani, sempre amb un lleu desnivell descendent per fer-hi circular l’aigua per gravetat, fins a trobar-se a una profunditat respectable.
A l’endret del que s’anomenava carrer Unió (avui carrer Guillem d’Efak) hi havia una bifurcació del túnel, que subministrava aigua successivament a la font del Barracar, la font de la Verònica, la font dels Dofins (plaça de Sant Jaume), la font de sa Mora i acabant a la font de la plaça de la Indústria. Tot un sistema de distribució d’aigua! I una persona ho podia recórrer tot, amb un llum de carburo, clar. Com a curiositat, es pot dir que com a mínim a na Camel·la i al carrer Unió hi havia vàries cases que tenien les seves cisternes connectades mitjançant un passadís a la canalització d’aigua, de manera que des d’allà baix es podia veure el cel pel coll de la cisterna.
A la plaça de la Constitució, anomenada així per la primera que es promulgà el 1812 (la Pepa) i no per les vàries posteriors o l’actual, es trobava l’Ajuntament, al Repès Municipal. A la part de baix hi havia un gran aljub que recollia tota l’aigua que baixava dels voltants de l’església i de la mateixa plaça. Aquest aljub tenia una manxeta al costat de la peixateria municipal que subministrava aigua potable als veïnats del centre que no tenien cisterna pròpia. Fou retirada i desaparegué fa uns 45 anys (segurament es troba en alguna propietat particular), molts l’hauran vista. Aquest aljub fou destruït i emplenat de runes amb motiu de les obres per construir el ferest actual edifici inferior de la plaça de les verdures.
Encara queden algunes cases a Manacor que conserven aljubs que en un temps recollien l’aigua dels carrers, sobretot grans cases situades al voltant del centre, i confrontants amb el que eren en aquell moment terres cultivables.
Però el que realment és un misteri pendent de resoldre és la naturalesa del Pou Fondo. Ubicat on abans hi havia terres propietat de la família Togores del Comtat d’Aiamans, d’aquest pou s’ha perdut en el temps el moment de la seva construcció, que ja és anomenat al segle XVII. Sempre s’ha situat en terrenys privats, donant fins fa poc aigua a tres cases i possiblement al que serien els horts i les terres de cultiu dels Aiamans situats al seu ponent, cap a la meitat més baixa dels actuals carrers del Rei, Nou, Fum i de la Pau, zona posteriorment engolida pel poble.
Hi ha dues teories sobre el Pou Fondo: una diu que realment sí que és un pou, que aprofundint molt, s’endinsa més avall que el nivell freàtic; a l’actualitat s’arriba a l’aigua al voltant dels 30 metres. Però una altra teoria conta com podria ser una mina, que en haver aprofundit per davall del nivell del torrent, traçaria una canalització ascendent per davall del carrer de l’Hospital (actual carrer del pare Andreu Fernàndez) fins al llit del torrent, d’on obtindria l’aigua, neta en aquells temps.
Encara que he de remarcar que es troba en una propietat privada que s’ha de respectar, per la seva història i la importància que tengué per Manacor, seria molt interessant dur a terme una petita exploració científica i aixecar la topografia del Pou Fondo, potser per part de la Societat Espeleològica Balear, únics professionals de la matèria a les nostres illes.
Com es pot veure, l’abastiment d’aigua sempre ha preocupat als administradors de la cosa pública amb les seves canalitzacions i als particulars amb les seves cisternes, aljubs i pous, talment com segueix passant avui a Manacor i segurament sempre passarà. Però irònicament, des del moment que deixaren de funcionar les fonts públiques, l’Ajuntament encara no ha tornat distribuir aigua potable a la població, i recentment amb el Pla General es prohibí beure aigua de les cisternes. Ho sabien?








