El manacorí més il·lustre abans de l’arribada del Marquesat, Antoni M. Alcover, ens diu a la seva obra magna que la paraula monument té dues definicions principals. La primera: «Obra edificada per perpetuar el record d’una persona o cosa memorables». I la segona: «Edifici o qualsevol objecte notable com a obra d’art o com a indicadora d’una cultura o d’un fet històric». Parlem un poc de monuments d’una i d’altra casta, que l’oferta ha estat extensa al llarg dels anys.
Llevats
Els fets del 1936, especialment dramàtics a Manacor, deixaren tres monuments al municipi que honoraven l’alçament i els caiguts per Franco i per Espanya. Si el que hi havia al centre de la ciutat estava dins la tònica dels que podíem veure als altres pobles de la contrada, els dos de Portocristo eren de dimensions colossals i ben aviat formaren part de la quotidianitat portenya. No fou suficient l’arribada dels ajuntaments democràtics per restituir la cosa i aquesta arquitectura feixista dominà encara un bon grapat d’anys més l’antic Porto Rojo. Foren vandalitzats en diverses ocasions. Pintades freqüents i fins i tot una bomba. També eren lloc per homenatges cada 4 de setembre, que com més enfora es feia la mort del dictador menys por feien a la vegada que augmentaven les rialles que generaven entre el respectable aquella petita cort de falangistets. Aquest mes d’octubre ha fet vint anys que varen ser enderrocats i segurament és bo que ho recordem. A la plaça del Monument del Port hi quedaren unes dunes de pedra que simbolitzaven el pas del temps enterrador. A la punta dels Pelats una senyora àncora va posar el testimoni mariner en lloc dels deu metres fàl·lics de marès imponent. A la plaça Weyler de Manacor una olivera va substituir les pedres i símbols dels caiguts que s’havien anat desmantellant per etapes. La resolució d’aquesta anomalia històrica d’una setantena d’anys la va embastar un consistori presidit pel malaguanyat Miquel Riera i l’executà un altre presidit per Antoni Pastor. De tot plegat ja només en queda un bar amb el nom i un vague record dels més veterans. Pàgina passada!
Perduts
Si els tres monuments llevats els celebram, sens dubte hem de lamentar la pèrdua d’altres monuments que fruit de l’època varen passar a millor vida. Aquí aniríem més a la segona definició de monument. Sense sortir de Manacor, aquesta pèrdua de patrimoni la lideraria a totes les classificacions l’enderroc l’any 1969 del gloriós Teatre Principal per fer-hi aparcaments. Indubtablement un gran despropòsit. Tenim també un altre element patrimonial perdut que no és tan conegut com el Principal. Quan a la nostra ciutat no hi havia arribat l’entreteniment del trot enganxat ni el joc del futbol, cap a finals del segle XIX es construí un velòdrom que posà de manifest que l’esport nacional de Mallorca era el ciclisme. A la pista de na Xicamunda l’any 1913 s’hi arribà a celebrar fins i tot un Campionat d’Espanya de Velocitat. Els anys 30 la cosa agafà molta força amb la fundació del Club Ciclista de Manacor. En el moment de màxima esplendor arribà la guerra que ho truncà tot. Així i tot la pista encara resistí els embats del temps fins a mitjan dècada dels cinquanta. Avui, amb una mica d’imaginació i nostàlgia, al descampat que hi ha entre el Mc Donalds i l’Agromart encara podem intuir algun vestigi d’aquell passat gloriós.
Posats
I Manacor honora els seus fills més destacats. Ho fa d’una manera tan intensa que el protagonista de l’inici d’aquest article no té a la ciutat un monument. Ni dos. En té tres! Antoni M. Alcover i Sureda tenia un imponent obelisc en honor seu al començament del passeig de Na Camel·la. Amb les obres de construcció dels aparcaments soterrats es va haver de retirar. Va ser substituït per una instal·lació que havia guanyat un concurs d’idees, elaborat per un catedràtic de belles arts. El famós llibre de ferro que ens animà tantes tertúlies i debats a principi de segle XXI. Com que el llibre aixecava tantes passions el següent regidor sabia que alguna cosa al respecte havia de fer. No es va atrevir a retirar-lo però en canvià la ubicació i en comanà un altre. Un imponent bust del Canonge de Santa Cirga ubicat a la plaça Ramon Llull. L’any 2005, per tant, ja en teníem dos. El tercer no arribà fins l’any 2015 en què, al passeig de Na Camel·la, ara al final, s’hi instal·là un obelisc que ens evoca i recorda el primigeni de l’altra punta. I ara, 2025 estant, amb Rafel Nadal retirat, marquès i havent superat sens dubte Mn. Alcover com a manacorí més il·lustre el dubte que es planteja és quants de monuments se li hauran d’erigir per no fer un lleig. Tres, quatre o cinc? O és una pàgina passada?
