Tres paraules que a primera vista semblen males de casar però que la foto ens demostra que en alguna ocasió es pot aconseguir. Són dos manacorins, fans indissimulats del Real Madrid i alhora vestits amb l’equipació del Barça. I no van vestits de blaugrana a una festa de disfresses, no. Són al bell mig del Camp Nou a punt per presenciar i jugar respectivament un partit de fa prop de trenta anys. Aquesta foto dels Nadal ens posa de manifest que difícilment trobarem exemples més significatius de comunió entre els tres conceptes. A partir d’ara no els mesclarem tots tres sinó que vincularem Manacor i la seva gent amb el Barça o amb el Madrid.
El passat
Els fundadors ara fa cent anys del Club Esportiu Manacor també devien ser els primers barcelonistes de Manacor. El notari Josep Vidal, president fundador de l’entitat, era ben catalanista: ni més ni menys que pare de l’il·lustre Jaume Vidal i Alcover i cunyat de Joan Alcover, autor de la Balanguera. El primer C.E. Manacor anava de blaugrana i jugava amb fitxa de la Federació Catalana de Futbol entre d’altres delicadeses que posen de manifest el tarannà poc neutral quant a preferències esportives. Si avançam un poc en el temps veurem que entre el Madrid de les sis copes i aquella miqueta de pressió del règim les preferències merengues dels manacorins augmentaren i en la pugna Barça-Madrid segurament lideraven cap allà els anys 60 i principi dels 70. El primer Johan Cruyff i la represa democràtica i cultural tornaren augmentar les preferències barcelonistes a una nova generació. En aquell temps però encara hi havia molta gent que entre les seves preferències futbolístiques hi tenia els dos grans equips bascos: el Bilbao i la Reial Societat. Als anys vuitanta la cosa devia estar meitat meitat, ja sense distorsió basca, i als patis de les escoles es feien partits equilibrats entre partidaris de Barça i de Madrid.
La rivalitat avui
A partir dels anys noranta del segle passat canvien de manera significativa les tornes. Miquel Àngel Nadal fitxa pel Barça i això a Manacor és una revolució. En Mateu del Tanit lidera una penya grandiosa amb més de mil socis i prop de cent carnets de soci del club. A més, arriben els triomfs amb la segona estada de Cruyff. Tot allò del Dream Team és com desfer calça i tothom s’apunta a cavall guanyador. Demanam al ChatGPT si Manacor és un poble del Barça o del Madrid i la resposta no ofereix dubtes. Està dins els deu pobles més barcelonistes de Mallorca: Esporles, Manacor, Inca, Sóller, Pollença, Felanitx, Porreres… La llista de municipis madridistes va així: Andratx, Santanyí, Calvià, Alcúdia, Campos, Marratxí, Sineu… Deixa Palma com a mitja pell i ens diu que la cosa avui en dia a l’illa està repartida un 60% – 40% a favor dels blaugrana. Tal vegada és cert que som dels municipis més barcelonistes. Si miram els darrers batles de Manacor ens hem de remuntar a Miquel Riera Servera (1999-2003) per trobar-ne un de madridista. Però el net de Don Jordi Servera, també batle, no era un madridista qualsevol, era soci del club del Paseo de la Castellana i de tant en tant anava al Bernabéu a presenciar partits. Molta gent associa ser del Barça amb tenir una posició arrelada al país i ser de la ceba. En canvi ser del Madrid hi ha qui ho associa a ser espanyolista i pràcticament un número de la Guàrdia Civil. Tot això és molt matisable ja que, per exemple: tant el periodista Antoni Riera Vives, com el glosador Mateu Xurí, com l’exvicepresident del Govern i antic recaptador de Manacor Pere Sampol són, o han estat, tan madridistes com Butragueño.
I el Mallorca?
I del club de futbol per excel·lència de la nostra illa, què en diríem? A Manacor tot i no tenir cap Bel Rabassona, aquella senyora d’Inca famosa per les seves poques simpaties pel Mallorca, el club de Son Moix no hi acaba d’arrelar. S’omplen bars per anar a veure el Barça. El Madrid té molta demanda a les televisions de pagament però les preferències per l’equip de Palma són difícils de trobar. Pel carrer podem veure com molta jovenalla du camisetes d’equips de futbol. En veim sobretot del Barça i del Madrid, també d’una munió d’equips d’arreu del món, fins i tot alguna de la selecció marroquina o de l’espanyola. Però camisetes del Mallorca ben poques. Amb Nadal al Barça més de mil persones anaren al Molí d’en Sopa a sopar amb el senyor Nicolau Casaus; amb Nadal al Mallorca o fins i tot a la Selecció espanyola, no va passar gaire cosa. Qualque pòsit del que s’havia sembrat als anys vint del segle passat devia quedar i segurament encara queda… Visca el Barça!
