ActualidadEntrevistas

“He tengut una bona vida. No em puc queixar, he aprofitat bé el temps”

Molt poca gent pot arribar a celebrar el seu 105è aniversari. Aquest és el cas d’en Llorenç Rayó, que va néixer a Artà el 27 de juny de 1919, i que un dia després del seu aniversari, va rebre a Manacor Comarcal per fer un repàs a la seva vida. Com aniran observant al llarg de l’entrevista, la seva lucidesa a l’hora de xerrar resulta tan sorprenent com fascinant.

  • Dijous passat vares complir 105 anys. Com et sents una vegada assolida aquesta xifra, Llorenç? Esperaves arribar tan lluny?
  • No, de cap manera, mai havia pensat que arribaria tan lluny. De fet, com no tothom pot arribar a aquesta xifra, ho vàrem celebrar bé amb la família i amb amics. Va ser un gran dia, vàrem fer moltes fotos.
  • Com és el teu dia a dia?
  • Al migdia sempre m’agrada fer un petit passeig i anar a fer un cafè. Més tard, ja al capvespre, a vegades surt a passejar, però no sempre. En aquestes hores puc veure la televisió o llegir el diari. A més, totes les setmanes vaig comprovant els números de la Primitiva. Només una vegada em varen tocar 1.000 euros, la resta de vegades, res de res (riu). Sempre tenc la ment entretinguda, intent estar actiu. Fins i tot, per ca nostra també camin, no m’agrada estar massa temps sense fer res.
  • Per fer aquestes activitats del dia a dia, necessites ajuda?
  • No gaire… Quan vaig a passejar sempre vaig acompanyat, i també quan m’he de dutxar, però hi ha moltes coses que puc fer tot sol.
  • Què has fet tots aquests anys? Com ha estat la teva vida?
  • La meva vida ha estat una vida senzilla. Gran part dels meus avantpassats eren de Bunyola, però jo vaig néixer a Artà, i durant molts d’anys he viscut a Artà. El meu pare tenia una barberia i jo vaig fer feina amb ell. Després, amb la meva dona, també vàrem obrir una tenda de venda d’articles tant per a homes com per a dones, i al mateix temps vaig obrir la meva pròpia barberia. Uns anys després, quan ja havia nascut la meva filla, també vaig entrar en una orquestra.
  • Quan va ser això? Quin instrument tocaves?
  • Aquesta aventura de l’orquestra va ser en els primers anys de turisme a Mallorca. T’estic xerrant dels anys 60, més o manco… Jo normalment tocava el violí, però a vegades també tocava la bateria. Hi havia setmanes en què tocàvem tots els dies de la setmana, ja que en aquell temps, no hi havia gaire músics. Anàvem amb un Seat 600 a diferents llocs de l’illa. No només per aquí, també per Palma. Sempre m’ha agradat tot allò que es relaciona amb l’art. Per això també he pintat, i he fet tots aquests quadres que veus (ens mostra els quadres que té a la sala d’estar). Fins i tot he fet teatre…
  • També vares ser a la Guerra Civil…
  • Sí, vaig ser a la batalla més important de la guerra, la batalla de l’Ebre. Tot i així, a mi no m’agradava estar a la guerra, encara que vaig tenir la sort de tenir un capità que era amic meu, que em va deixar tornar cap a Artà per recollir el meu violí. En teoria havia de tornar tres o quatre dies després, però vaig estar quinze dies a tornar. A la guerra vaig estar a Aragó, Catalunya i la Comunitat Valenciana.
  • Sempre a prop de ca vostra…
  • Sí, però va ser massa temps a la guerra. Vaig decidir no menjar per així posar-me malalt i no haver d’anar a batallar. No era fàcil estar a la guerra, i més quan el capità se’n va anar i va arribar en el seu lloc un brigada que no volia saber res de música. Finalment em vaig posar malalt, i em varen enviar a un hospital de monges.
  • On va ser, això?
  • Això va ser a Saragossa. Aquell temps a l’hospital em va venir bé, ja que a més, ja tenia el violí, i les monges em cuidaven i em feien companyia. Elles agraïen molt poder escoltar el meu violí, era la meva forma d’agrair tot el que varen fer per mi. De fet, quan ja estava millor, les monges varen aconseguir allargar un poc més la meva estada a l’hospital, perquè així no hagués d’anar a la guerra tan aviat. Poc després vaig tornar a Artà, on vaig estar un mes. Llavors ja vaig tornar una altra vegada a la guerra. Quan vaig arribar a la Península ja faltava poc per a acabar la guerra, encara que no vaig ser-hi fins al final, vaig haver de tornar definitivament a Artà.
  • I això, per què?
  • Vaig tornar perquè varen ficar al mon pare a la presó. Ell no havia fet res, era com molts altres que en aquells anys varen ingressar a la presó simplement per raons personals. Es deia qualsevol cosa sospitosa, encara que no fos vera, i anaves a presó. Pareix ser que un altre barber tenia una certa rivalitat amb mon pare, va dir qualsevol mentida i això va fer que mon pare fos empresonat. Per tant, vaig estar un temps cuidant de ma mare. Jo era fill únic, no hi havia molta més gent que pogués estar amb ella, i així van passar uns mesos, fins que vaig poder demostrar que mon pare estava a la presó de forma injusta, i en va sortir. Poc després em vaig casar, va venir la meva filla Maria, i vaig anar compaginant la feina a la barberia amb l’orquestra.
  • Has viscut en una època molt diferent a la d’ara… Com definiries aquells anys?
  • És una bona pregunta… Pens que no té res a veure el món de quan jo tenia 30 o 40 anys amb el d’ara. És completament diferent, en molts sentits. Crec que entens millor aquestes diferències si has viscut aquella etapa. Aquell era un món on es treballava molt, i cadascú feia el que podia per sobreviure… Ara no sé si això passa tant així.
  • Consideres que has tengut una bona vida?
  • Sí, clar que sí, he tengut una vida que ha valgut la pena. Em vaig guanyar bé la vida, de manera honrada, i també he tengut molts bons moments. No em puc queixar, he aprofitat bé el temps. Com has pogut veure, no només ara, sinó sempre, he tengut una vida activa i l’he aprofitada. Abans t’he xerrat de la pintura, de l’orquestra o del teatre, però també he fet boxa i ciclisme. De fet, durant un temps vaig anar amb la bicicleta amb en Bartolomé Flaquer, un ciclista artanenc que es va dedicar professionalment al ciclisme. He fet moltes coses, i estic molt satisfet per tot allò que he pogut fer.
  • Hi ha alguna cosa més que vulguis afegir, algun missatge que vulguis adreçar als més joves?
  • No, m’estim més no dir res més. Pens que la vida dels joves d’ara és tan diferent a com era la meva, que no puc opinar. És un altre món, són altres problemes, així que ho podem deixar aquí.
Llorenç Rayó amb la seva filla Maria
En Llorenç, amb la seva filla, la seva cuidadora Elena i Agustina, treballadora social de l’Ajuntament
Rayó va estar envoltat de familiars i amics el dia del seu 105è aniversari
Pintar quadres ha estat una de les passions d’en Llorenç

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba