GENT VALENTA MANACORINA: Capítol VII.- El Cop militar i les conseqüències de la guerra civil a Manacor

Antoni Sureda Vicens
Uns anys més tard, al 1931, després de la dictadura del general Primo de Rivera, que havia tengut sempre el recolzament del rei, hi hagué eleccions generals. L’esquerra va guanyar i es va proclamar la II República Espanyola. El Rei Alfons XIII es va acollonar i amb la coa enmig de les cames va abandonar Espanya la nit del 14 al 15 d’abril, dient: “Por mí no se vertirá una sola gota de sangre”.
Una gran incongruència; no devia acordar-se quan uns anys abans, soldats espanyols morien en les terres desèrtiques del nord d’Àfrica per defensar els interessos dels burgesos, tots amics seus.
Però, a l’any 1936, uns militars revoltosos, africanistes i traïdors que abans havien jurat fidelitat a la Constitució Republicana, en veure que podien perillar les seves prebendes i amb el vistiplau de part del clero i d’una part de la burgesia, donaren un cop d’Estat, al què anomenaran el Movimiento Salvador Nacional, contra la forma de Govern elegit democràticament pels ciutadans. I d’aquesta forma varen fulminar tots els drets pels quals havien lluitat i s’havia creat la il·lusió d’un poble. I les llibertats foren derrocades.
Aquests colpistes rebutjaren la voluntat del poble, que havia elegit la nova forma de govern. No pot haver cap militar, ni civil, ni clero que tengui capacitat jurídica ni política per jutjar si la democràcia ha perdut o no la seva legitimitat. Però ells, emulant les gestes del mercenari Cid Campeador, els Reis Catòlics, o del mateix inquisidor el dominic Tomàs de Torquemada, s’ho cregueren.

Res justifica el dret de defensar el totalitarisme franquista que fou il·legal per aixecar-se contra la legal democràcia republicana. Res ho justifica, ni pel desastre que hi pogué haver durant la República Espanyola, cosa que no fou una singularitat d’aquest país, tota vegada que també havia passat en règims democràtics en el seu moment, com va succeir en la república nord-americana, la francesa, l’alemanya, o inclús la monarquia parlamentària anglesa.
I comença una maleïda guerra entre germans, exemple de la més gran imbecil·litat humana i del fracàs de la intel·ligència. Un autèntic fracàs de la nostra societat.
Ordre i Pàtria deien uns. Llibertat i Justícia deien els altres, i mentrestant, famílies destrossades, morts, misèria…
S’hagués pogut evitar aquell confrontament entre germans? Potser sí!!! Bastava tan sols que els colpistes militars, recolzats per una determinada oligarquia civil i eclesiàstica com ja hem dit, s’haguessin mantingut fidels als juraments de lleialtat a la República que un dia van pronunciar al seu favor.
Si tan sols un grup majoritari d’espanyols hagués decidit resoldre les diferències sense el vessament de sang, tal vegada hagués bastat per poder viure en la forma de Govern elegit democràticament. Aquelles persones moderades i centrades que foren elegides a les urnes, varen ser superades per una banda fanàtica. Una massa revolucionària de l’esquerra exaltada sense control i per altra banda la nostàlgia clerical, militarista i anacrònica de la dreta més rància i conservadora.
Al principi, l’església no veia amb mals ulls l’arribada d’un nou Règim des de la Monarquia a la República, però hem de reconèixer que els errors foren gravíssims, com per exemple els successos de l’encesa dels convents davant la passivitat de les autoritats, el decret de llibertat de culte que va provocar la reacció del Vaticà, o la mateixa proclamació d’un Estat Català, al final aconseguint apedregar les seves teulades.

Per altra banda, la supèrbia de les classes conservadores, la conspiració de la dreta per la ceguera sectària i la incompetència d’una gran part de les forces considerades progressistes, especialment i en referència a les qüestions religioses, varen provocar que els catòlics s’organitzessin en un poderós moviment de masses i de molta diversa procedència.
A Manacor li va tornar a tocar ben de ple, en part degut a l’intent de reconquistar les Illes per part d’una expedició comandada pel Capità Bayó en la nostra costa de Llevant i concretament a Porto Cristo i sa Coma de Sant Llorenç. Un desembarc que resultà ser un vertader fracàs de planificació, estratègia, etc.
En Bayó reembarcà les seves tropes el 4 de setembre per ordre del govern espanyol. I després vengueren els afusellaments i una repressió cruel per part de gent concebuda per crear por i misèria humana, amb unes grans ànsies de comandar i d’una estranya visió de la pàtria. Gent insensible que no plora, perquè no té mesura dels valors. Assassinaven sense cap motiu aparent ni contemplació.

Un trist balanç quan va acabar la guerra a Manacor:

• Prop de 150 manacorins assassinats a mans dels colpistes.
• Quatre foren assassinats a la península a mans d’extremistes d’esquerra.
• 64 soldats i milicians morts en acció de guerra.
• 600 presos en els distints camps de concentració de Manacor, tots ells republicans.
  Acabada la guerra, va arribar una pau sense reconciliació. Els guanyadors varen ajustar comptes amb els vençuts: uns a la presó i els altres, afusellats.
  I la gran majoria eren manacorins.
  Hem de ressenyar la valentia d’una cinquantena de manacorins que es convertien en autèntics herois. No puc anomenar-los a tots perquè potser que em deixi alguns d’ells, però sí que vull fer constar el coratge i honor d’aquells homes, encapçalats pel regidor Andreu Estelrich, que declararen fidelitat a la República i plantaren cara als revoltats. Entre ells hi havia Mateu Soler, Joan Mesquida, Cristòfol Limones, Miquel Galmés… i un grapat de carabiners que davant les mateixes portes de l’ajuntament, amb uns medis bizantins volgueren fer front a les tropes colpistes. Es varen rendir davant la supremacia del material de guerra que duien els sublevats (canons i metralletes). Tots ells foren detinguts i anys més tard, després d’un consell de guerra sumaríssim, foren tancats a molts d’anys de presó.
  O la valenta Bàrbara Salom Adrover “Culera”, que va acollir i amagar durant quatre anys a Joan Salas “Retxa”, un jove de 17 anys que el volien agafar els falangistes per segurament matar-lo com ho feren amb la resta de la seva família. L’heroïna Bàrbara Salom es feia passar per bruixa per així salvar en Joan. Malgrat els feixistes deien que na Bàrbara acollia a nen Joan, ella sempre ho va negar. Al cap de quatre anys -com ja hem dit- en Joan sortí de l’amagatall. (1)
  O n’Antònia Mas Galmés “Marçala”. Quantes de persones degueren salvar la seva vida gràcies a l’astúcia, valentia i l’enginy d’aquesta heroïna?…
  Manacor encara té un deute pendent de reconeixement a l’heroïsme d’aquesta gent.
  Entraren llavors en temps d’una dura dictadura, on els guanyadors imposaven el seus ideals.
  A les escoles s’imposava un adoctrinament dur del nacional catolicisme. Els militars, el clero, imposaven una censura dura, estrícta i sense cap fissura on es pogués entrar cap tipus d’esperança.
  Manacor s’aixecava novament a partir de les misèries col·lectives i personals, davant aquella irracionalitat de la guerra i la barbàrie de la repressió. I mentrestant, els vençuts i humiliats ploraven, vaja si ploraven, les mancaven pits per a xuclar tantes de llàgrimes i tristesa per la pèrdua dels seus familiars morts.
  Vengueren temps de fam, de misèries, de cartilles de racionament, de pobresa extrema, de sofriment, i de recordança. Hiverns molt fredolencs, plujosos, curts de llum i silenci, molt de silenci…
  Davant la situació deplorable de pobresa en què vivia el poble de Manacor, degut a l’atur i la misèria que hi havia, aquestes varen intentar ser pal·liades amb obres públiques i en la beneficència d’Institucions, de l’Església i de la Falange, que estava introduïda dins totes les encletxes de la societat, on es varen organitzar uns menjadors econòmics i posaren en marxa l’anomenat Auxili Social. Els presos i les seves famílies, sovint mancades de tot, almenys els familiars dels represaliats podien dur-se’n un poc d’aliment al seu estómac.
  Per davant encara hauríem de passar quaranta anys de dictadura, de repressió, de foscor…
  Espanya no participà de forma bel·ligerant en la Segona Guerra Mundial, però sí que les illes es varen veure afectades a causa de la seva estratègica situació geogràfica.
  Davant la por d’una possible intervenció aliada, es construïren bunkers i un munt de nius d’autometralladores per tota la costa. Uns 437 balears varen combatre en la Divisió Azul, en ajuda a les tropes nazis. S’havia de retornar el favor que havien prestat els alemanys amb la Legion Cóndor a Franco. Una mà renta s’altra i totes dues sa cara, degueren pensar ells. Mentrestant altres illencs auxiliaren i col·laboraren en la resistència anti nazi a França, on foren internats en camps de concentració.
  Un bon grapat de manacorins participaren a ambdós llocs tan enfrontats uns dels altres. N’hi hagué que moriren en accions de guerra, i altres varen ser reduïts i empresonats en camps de concentració.
  Alguns d’aquests presoners, al cap d’uns anys foren alliberats i pogueren tornar a ca seva, com el cas del manacorí que va lluitar a la División Azul, Andreu Alcover Sanceloni, conegut com “el Rus”, que després de molts anys tancat a les presons de l’antiga Unió Soviètica, fou alliberat i tornà a casa.
  Llavors, vengueren anys on els perdedors no tengueren dret a escriure la seva història ni a peu de pàgina. I en les venes dels espanyolets foren injectades de la propaganda fascista de l’ultradreta, de partits polítics i agrupacions com Força Nova, Falangistes, Excombatents de Girón, Carlistes, del grup de Don Sixto, etc.
  El gran Imperi espanyol que el dictador va prometre tornar a recuperar fou una autèntica fal·làcia.
  Poc a poc va anar perdent els pocs territoris que Espanya encara dominava al nord d’Àfrica i pels quals, molts de soldats espanyols varen deixar la seva vida: La zona del Rif passà a mans del Marroc el 1956, poc temps després Tarfaya es cedeix també al país marroquí. I a l’any 1969 Espanya donà la zona d’Ifni novament al país africà del Marroc.
  Un any abans, és a dir a l’any 1968, es va donar definitivament la independència a Guinea Equatorial.
  Al començament dels anys 70, tan sols el Sàhara Occidental formava part d’Espanya.

(1) Llibre Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme a Mallorca, d’Antoni Tugores.
Llibre Viure amb por. Una història de 1936 a Mallorca, d’Antoni Sureda Vicens.