Que no és el mateix xerrar entre amics a una tertúlia de bar, o trobar-se en representació de la ciutadania durant un acte públic, és tan evident que sembla que no n’hauríem d’haver de xerrar. Que una persona no es pot comportar igual en ambdues situacions pareix de lògica. El respecte no es pot limitar només a tractar-se de vostè (té la paraula senyora tal o voldria que el senyor qual ens expliqui per què això o allò). El respecte ha d’anar una mica més enllà i requereix saber estar a l’altura del que es mereixen els votants.
Certament, aquí s’obre un debat interessant, perquè seria de suposar que els votants saben com són les persones que elegeixen per estar al capdavant de les administracions. Per tant, si elegeixen un maleducat no es poden sorprendre després que aquest actuï segons la seva natura i els faci empegueir sovint. Però tampoc no es mereixen els votants d’altres representants polítics que aquest els maltracti.
És ètic que un batle li digui a una regidora que potser pateix Alzheimer per dir-li que s’ha oblidat d’una cosa? Idò no. És absolutament impossible posar-se en la pell de qualsevol persona que hagi tengut un familiar que hagi patit aquesta malaltia, la crueltat d’aquesta lenta mort degenerativa i incurable destrueix psicològicament al més fort. Ningú es mereix que li diguin això, ni de broma. I en aquest cas no ho va dir en to de broma, sinó ben de veres, mirin el Ple extraordinari de la setmana passada, minut 37:57. També resulta sorprenent que cap dels regidors de l’equip de govern (tant de MES com d’AIPC) es posassin les mans al cap ni fessin cap senya d’haver sentit una barbaritat, el que significa que comparteixen plenament la manera d’actuar d’aquest batle.
Les queixes de la regidora Maria Antònia Sansó, a qui anava dirigit l’insult, i del regidor Joan Juan després, dient-li que això sobrava, foren menyspreades pel batle, dient textualment amb tota la prepotència del món: “Li podrà sobrar lo que vulgui, eh? Senyor Juan?”. A continuació el batle intervingué durant uns llargs i avorridíssims 17 minuts, sense cap to de disculpa, fins que cedí la paraula per les intervencions del segon torn de tots els altres partits. I quan li tocà a la representant del Partit Popular, duent 1 hora, 4 minuts i 40 segons, aquesta hagué de començar demanant: “Basta ja de faltes de respecte. Jo no som una dona com les que té al voltant, que potser com que no s’alarmen, estiguin acostumades a aquestes faltes de respecte… perquè va plenari rere plenari”.
Finalment, mitja hora després d’haver pronunciat l’insult, al minut 1:08:58 el batle degué arribar a veure que s’havia passat quatre pobles i digué: “Li he de demanar disculpes perquè no he utilitzat correctament l’expressió i que quedi ben clar que no ho he fet bé, però sí que és vera que no me dirà que el mes d’octubre ens vàrem reunir…”.
Saben què passa? En primer lloc, això no és una disculpa. No és que no utilitzàs correctament una expressió, és que directament insultà una altra persona i a tot un col·lectiu. Utilitzar incorrectament una expressió és, per exemple, quan dius: “és més curt que una màniga de chaleco” en lloc de “és més curt que una màniga de guardapits”. O “li faltava una ploguda” en lloc de “li faltava una saó, i de l’abril que és la millor”. Ambdues expressions aplicables a qui els lectors estaran pensant ara mateix, vostès sabran, però per educació no ho direm.
I en segon lloc, què opinen vostès quan senten una suposada disculpa que continua amb un “però”? Idò que la pretesa disculpa queda totalment invalidada. Recorda quan a un infant l’obliguen a demanar perdó per haver pegat un altre: “Deman perdó per haver-li pegat, però és que m’ha tret la llengua”, el nin no ha entès res, treure la llengua no és un motiu per pegar. Afegir un però darrere una suposada disculpa és un intent de justificar l’insult, el menyspreu, l’assetjament, l’agressió física o psicològica, la venjança, l’assassinat. I tot això és injustificable.
Quan es va redactar la Constitució de 1978, la societat no era com ara. A l’article 49 parlava de disminuïts físics, sensorials i psíquics. El 2024 aquesta expressió es modificà per parlar amb molt més respecte de persones amb discapacitat. La nostra societat ha evolucionat i és en conjunt conscient del menyspreu que significa utilitzar el terme “subnormal”, que ha estat desterrat. De la mateixa manera, fins a mitjan segle XX era habitual que dins un bar algun maltractador que havia pegat la seva dona rebés el suport de la resta de mascles alfa presents, però avui a ningú se li ocorreria. Idò dir-li a algú que pareix que pateix Alzheimer, o que fa el coix com si tengués ELA, o que està grassa com una vaca… és un insult injustificable! Per molts de peròs que hi vulguis posar darrere!
