Dels vint-i-cinc comerços emblemàtics de Manacor reconeguts pel govern autonòmic a la web de www.emblematicsbalears.es, aquesta setmana “Manacor Comarcal” inicia un serial-reportatge per cada un d’aquests establiments. Negocis amb molta història i arrelament local que ens posen de manifest les dificultats travessades dins el llarg camí de vida, les alegries, il.lusions i sobretot l’actualitat d’aquests reductes locals que es mantenen i donen força a la nostra ciutat de Manacor. Amb tots vosaltres, el Forn Ca’n Munar, i en concret, ens atén la néta del fundador, na Bàrbara Munar.
- Per posar-nos en context, Bàrbara, conta’m la història del Forn Ca’n Munar.
- Tot comença amb el pare del meu pare, el meu padrí. Obriren aquí mateix, a l’establiment del carrer d’Artà: ell, la seva dona i els seus tres fills. Aquesta història s’inicia a l’any 1958, i passats pocs anys, un dels tres germans se n’adonà que era al.lèrgic a les farines i es va veure obligat a deixar el negoci, marxant a Cala Millor en ple bum turístic, per montar dins un solar familiar un negoci de lloguer de bicicletes. De llavors, el meu padrí, el meu pare, un dels seus germans i les dues dones s’encuidaren del negoci. Passats uns anys, el meu tio es posa malalt i morí, quedant tot el forn a càrrec del meu pare i la meva mare. A casa pensaven que, quan ells es jubilessin, ni jo ni el meu germà agafaríem el forn. Nosaltres no havíem treballat mai al negoci, sols donàvem una mà a mumpare i mumare per Nadal o Pasqua, que és quan més feina hi ha. Malgrat tot, decidírem el meu germà Jaume i jo agafar el forn per provar, ja que no requeria d’inversió ni llançament. Així idò, al 2006, ens posàrem nosaltres front al negoci familiar. Tan sols fa mig any, el meu germà ha deixat el negoci i jo tota sola duc el forn, amb una persona des de fa 15 anys contractada, n’Andreva, i amb l’ajuda del meu home de tant en tant.
- Com recordes, o què t’han contat, d’aquells primers anys del forn?
- En un inici sols es feia pa, panet i ensaïmada. Tot es venia molt i no hi havia res més. En aquells anys es va fer molta feina i tot tenia una àmplia demanda. Jo recordo que el meu pare deia que, just a n’es Carrer d’Artà, hi havia unes cinc botigues. Poc més envant, es posaren en marxa amb els sospiros i els amargos de coco. Just els sospiros, era un producte molt antic que en temps de matances es consumien sempre. El meu pare sempre contava que, quan acabaven de desfer el porc, la madona portava el mesclat i els sospiros. A les cases particulars la gent feia sospiros antigament, i recopilaren tot allò que sabien a fi de concretar la recepta que mantenim fins a dia d’avui. També els amargos, que normalment són d’ametlla, aquí els feim de coco, ja que van aconseguir la recepta d’un amic forner que els ensenyà com fer-los. Aquestes dues receptes es mantenen des dels inicis i representen els dos productes més emblemàtics del forn. Posteriorment, començaren amb els senyorets i els ‘mantecados’, i es venia tot a granel.
- Es diu aviat, però 64 anys d’història és el resultat segur de molt d’esforç i constància. Com afrontes aquesta nova etapa dins el negoci? Quins són els productes que manteniu?
- Avui dia contractar personal és molt complicat. Les despeses te mengen, i d’ençà el meu germà ho ha deixat, hem hagut de deixar de fer pa i panets, ja que ell s’encarregava d’aquesta tasca. No podíem abraçar-ho tot i decidírem portar el pa d’un altre forn i mantenir tot el que sempre ha representat el Forn de Ca’n Munar: sospiros, amargos de coco, senyorets… L’única diferència a dia d’avui és que nosaltres ho preparam tot dins bosses, i abans tot era a granel. També es meu germà va incloure les galetes arrissades, un producte que mantenim. A més, i per suposat, també feim nosaltres les panades, els robiols, les coques, les ensaïmades, cocarrois… L’únic que no feim és el pa i els panets. En lloc de contractar algú, m’he estimat més llevar productes. Així com està el panorama, no es pot fer altra cosa. Pareix que es volen carregar els negocis petits. No ens ajuden gens. T’enfonsen. Els autònoms estem molt perjudicats.
- Com és el dia a dia del negoci? Com vos organitzau per mantenir aquest històric forn amb tants de productes a l’abast dels consumidor?
- La veritat és que és complicat. A nosaltres el que ens sosté són aquests productes tradicionals. El que és la botiga, la gent no ve a fer la compra general aquí, sinó petites compres puntuals, o aprofiten per comprar un descuit quan s’apropen per endur-se’n una bossa de sospiros. A part de la tenda, nosaltres repartim dins Manacor a diverses botigues i fruiteries. També n’hi ha que vénen a cercar el producte per dur-lo a Sant Llorenç o Vilafranca. A més, també servim a tots els Agromart i estem d’aquesta forma repartits per quasi tota Mallorca, a més d’una vintena de tendes. Als Agromart els servim bosses i blisters de sospiros, galetes arrissades i senyorets. Els sospiros, sobretot, és un producte molt més apreciat per la gent de fora de Manacor que de Manacor mateix. No pareix vera. Jo crec que, a dia d’avui, som els únics que a diari feim i venem sospiros; i el mateix diria dels amargos de coco. Paral.lelament amb aquests productes més tradicionals, anem introduint petites novetats al gust del consumidor. Ara ja fa un bon parell d’anys que, per Pasqua, ja se fan robiols de xocolata i xocolata blanca, i de ‘dulce de leche’, que abans eren de llet condensada. Amb les panades més del mateix, i preparem unes nou o deu classes de panades per Pasqua, cosa que a diari pel volum de venda és inviable, i més ara amb l’encariment de tot.
- Així idò, esteu notant les problemàtiques derivades dels productes i transports? Vos heu vist obligats a pujar els preus?
- Anem fent el que es pot, però tots els subministraments s’han encarit una barbaritat. Hem hagut de pujar preus… Fa dos o tres mesos va pujar el pa i nosaltres, més o manco, d’allà on duim el pa sempre hem anat a la par. Nosaltres, els productes que feim al forn, hem intentat esperar un poc. La veritat, no ens esperàvem en Putin fa tres mesos, i ara fa tan sols una setmana hem augmentat els preus. El coco ha pujat un 40%, la farina ha pujat, els ous cada dia pugen… El gasoil, la factura de gener de l’any passat anava a 0’65 cèntims el litre més IVA; la setmana passada la vaig pagar a 1’26€ més iva. No se pot aguantar. En tan sols un any s’ha doblat el preu, i l’electricitat el mateix. La gent de vegades no ho veu, però tot acaba repercutint directament al preu del producte. Ja veurem què passa, però avui mateix el meu proveïdor m’ha avisat que estan optant per olis d’altres semilles o soja, per la falta de subministrament, i l’oli d’oliva no ens arriba fins la pròxima setmana perquè està tot aturat. També ja ens han avisat que la pròxima remesa de farina tornarà a encarir-se, per tant, el pa no estarà gaire a tornar a pujar.
- Per anar tancant, vist tot el passat i el present del Forn Ca’n Munar, preveus continuïtat generacional?
- Quan el meu germà va dir de deixar-ho fa mig any, ens vàrem plantejar traspassar-ho, però a jo me sabia molt de greu. Decidírem seguir endavant perquè hi ha una part sentimental molt important rere aquest forn. Jo tenc clar que, quan me jubili, aquest negoci haurà de tancar o es traspassarà. Els meus fills no en duen camí, però bé, no se sap mai. És una feina molt esclava, i hi has de ser i has de lluitar per oferir un bon producte.
- Conta’m alguna anècdota del forn que recordis de petita…
- Jo recordo grans quantitats de tot. Per Nadal es passaven entre 48 i 60 hores sense aturar-se, ni dormir, tot per fer ensaïmades i pa. També record ‘ses barques’, que eren com unes posts de taula amb vorera, plenes de panets d’oli que posàvem enmig de la tenda els capvespres i tots els al.lots del barri s’apropaven per comprar-lo per fer-se el berenar. Recordo el forn de llenya, i damunt hi havia el que noltros li deim ‘es tovador’. Les amigues sempre venien a ’es tovador’ perquè allà esteiem calentetes. Jo no he anat mai a ca nostra sense passar per aquí, primer de tot passava pel forn. Això són uns anys que recordo, on tots dinàvem junts aquí mateix. Les meves dues cosines, el meu tio, mumpare i mumare i el meu germà, tota la família dinava cada migdia al forn. Era una altra història. Com canvien les coses…
