Fa dues setmanes es va jugar a Saragossa la fase final de la Copa del Rei de voleibol. Més enllà de l’anacronisme que encara es continuïn celebrant trofeus amb el nom dels monarques espanyols, es tractava d’una cita important per aquest esport. I la notícia és que el Club Voleibol Manacor no només hi fou present sinó que arribà a la final i per molt poquet no es pogué proclamar campió. No es tracta de fer la crònica d’aquesta competició, que sense dubte d’altres la faran més acurada, sinó parlar un poc del factor humà de tot plegat.
L’enravenada
Ja fa una partida d’anys que el primer equip del voleibol manacorí és a la Superlliga. I no deixa de ser una certa anomalia que encara hi sigui, ja que ni el volum de població, instal·lacions, recursos, afició i tot el que puguem afegir no feia presagiar tal fita. Però hi són i en certa manera ja donam per normal allò que és un mèrit extraordinari. Per tant, com que la seva afició ha normalitzat aquest èxit, potser ja no es valora tant el dia a dia, anar mantenint la categoria any rere any i fins i tot de cada vegada despuntar més. Però enguany, classificats per la fase final de la Copa, hi havia un plus d’interès i emoció. Tant, que un grup d’aficionats locals es trobaven dijous per seguir els quarts de final amb comoditat a un establiment de la ciutat. I es guanyaren els quarts. La següent trobada ja seria dissabte capvespre: ni més ni menys que les semifinals. Aquí la cosa s’anima i durant el partit un grup d’antics jugadors, fundadors de la casa de fet, es conjuren amb un dit i fet: «si guanyam, demà dematí partim cap a Saragossa!» I guanyen! I Joan Ramon Barceló, Tomeu Llodrà, Joan Fullana i el batle Miquel Oliver, aquells al·lots de setze anys integrants d’aquell rudimentari primer equip juvenil del club que entrenava aleshores a la plaça de la Indústria, veuen volar per davant trenta-cinc anys de la seva vida i saben que hi ha trens que només passen una vegada. I l’agafen. Tiren la casa per la finestra i l’endemà es planten a Saragossa.
Els orígens
I és que la història del voleibol manacorí no té l’èpica centenària del futbol nostrat. Tampoc la pàtina d’anys i èxits passats del mític Club Perles Manacor de bàsquet. Cap al final dels anys vuitanta l’esport a Manacor estava liderat clarament pel futbol. I el bàsquet a darrere. Tota la resta a anys llum llevat dels cavalls, que no es considerava esport ja que era molt més que un esport, era l’ADN local. La caricatura podria ser que els al·lots del bàsquet eren els que duien bones notes; els del futbol no, però eren els guapos de la classe; i els cavallistes no tenien ni les notes del bàsquet, ni el glamur del futbol. Els directius del futbol manejaven cotxes bons, bravejaven i hi abocaven doblers. Els del bàsquet eren més discrets però prou influents per aconseguir no haver de compartir la pista coberta de Na Capellera amb els del futbol. Enmig d’aquest panorama i d’una manera modesta el voleibol començà el seu camí. Al patí del Mossèn Alcover, a la plaça de la Indústria i un poc després a Can Costa la cosa ja rodava. Dins aquell Manacor d’un temps, que era la meitat del Manacor d’ara, aquell esport nou aconseguí guanyar adeptes. Un esport de competició però sense contacte; un esport d’homes i dones i relativament fàcil de practicar a nivell aficionat. D’aquí també que l’impuls inicial arribà de la mà de les competicions mixtes de penyes. No eren ni el bàsquet ni el futbol però ja s’havien situat. Un gran mèrit…
Ítaca és el camí
I a Saragossa, realment, pels nostres quatre protagonistes el resultat era el de menys. Una vegada a la final la feina estava feta i això just havia estat l’excusa per partir. Total, anaven a veure jugar uns al·lots d’arreu del món que tenen un vincle ínfim tant amb el poble com amb el club. Al·lots que desconeixen un noranta per cent de la història del club, i és normal que així sigui. Molts tal vegada no saben ni qui és en Jaume Caixeta, entrenador artífex de l’ascens. Són professionals en precari i tampoc no se’ls pot demanar gaire més. Guanyar hauria estat l’arribada a Ítaca d’aquests mercenaris que prenien el relleu dels pioners que iniciaren la travessia. Tanmateix la història (i Llach i Kavafis) ens recorda que realment Ítaca és sobretot el camí per arribar-hi. La llarga travessia. Homenatge per tant al Club Voleibol Manacor en el seu conjunt i en especial als seus pioners, exemplificats avui amb en Joan Ramon, en Tomeu, en Joan i en Miquel.
