Un dia d’aquests no feia gaire que havia llegit un article que me va impressionar de bon de veres. El va fer Na Carme Junyent, que era una lingüista de Masquefa, un poblet no gaire enfora de Barcelona. El va escriure de dins l’hospital els darrers dies de la seva vida i va demanar que no el publicassen fins que fos morta. Ella tenia per costum dir les coses a tothom, dins la seva terra, en la llengua que havia apresa de nina a ca seva. Hi va contar, dins l’article que vos he dit, les anècdotes que li agradaren i també topades (la majoria amb bones), que hi va tenir amb els metges i amb les infermeres que la tractaren aquells darrers dies de la seva vida.
La majoria de professionals sanitaris que la tractaren, varen esser correctes amb ella i la respectaren, tant si li dirigien la paraula en català com en castellà. Llevat d’un cas que una infermera la va envestir amb paraules gruixades exigint-li que canviàs de llengua si volia que l’atengués ben atesa. Jo vaig pensar que, si això hagués passat a una malalta castellana o hispanoamericana, hauria estat un escàndol que l’haurien mostrat per totes les televisions. Seria estat gros! En canvi, si passa a una malalta catalana, o valenciana, o mallorquina, encara resulta que és ella la caparruda.
Jo encara duia dins el cap l’article de Na Carme, i amb això que me’n top un que me va moure no sé si conversa o si brega (segons com ho mirem), sobre el merder que tenim per aquí cada vegada que hi ha canvi de govern: amb això que en diuen el «requisito de catalán» als sanitaris, que vol dir el dret dels pacients mallorquins de poder triar anar a cal metge i a l’hospital en mallorquí dins Mallorca.
I bé, jo li vaig fer aquestes tres reflexions: Primera, que l’estat ha aconseguit que el 100% des mallorquins sapiguem castellà (una llengua que fa cent anys l’immensa majoria ni la xerrava ni l’entenia a Mallorca). Massa bé: el sebre no ocupa lloc. I com més idiomes sapiguem, millor. Precisament per mor d’això pens que, així com sebre castellà ens enriqueix, als mallorquins, també el mallorquí ben igual tocaria ser vist com un enriquiment (i no una «imposición») pels qui lliurement han triat venir a fer feina a Mallorca.
Segona, sé ben bé que el 90% o més de mallorquins, per no dir més, els és ben igual mudar de llengua i haver de passar al castellà cada punt, cada dia, cada moment, sempre seguit dins Mallorca, tant per anar a l’hospital com per demanar un cafè amb llet a un bar. Però hi ha un 10% de mallorquins (la minoria de caparruts que nedam contra corrent) que voldríem poder viure en mallorquí dins Mallorca, així com hi visqueren els nostres pares i padrins, com quan Mallorca era nostra. I jo crec que aquest 10% de caparruts se mereix dins l’Hospital el mateix respecte que hi tenen els hispans que només saben castellà, els alemanys que només saben alemany, els anglesos que només saben anglès, o els magrebins que només saben àrab: a tots aquests, en lloc de malcontestar-los cap metge ni un, o cap infermera, ni pegar-los cap coça pel cul, no: si no s’entenen, els posen un intèrpret que traduesqui la conversa. Jo deman: un mallorquí que li agrada xerrar com els seus padrins onsevulla dins Mallorca, per ventura no és mereixedor del respecte (com a mínim del mateix respecte) que té un musulmà a l’hospital, o un hispà, o un anglès o un alemany?
I tercera: Aiximateix pens que, si un mercader del Senegal que ve a fer mercat, en dos mesos entén i xerra en mallorquí, idò ben igual, tot un senyor doctor espanyol, que ha sabut aprendre què vol dir «ácido desoxirribonucleico» o també què vol dir «el músculo esternocleidooccipitomastoideo», EN DOS ANYS, toca poder entendre (just entendre), SI ELL VOL, què vol dir «tenc mal de panxa».
Dos no se barallen si un no ho vol. Amb bona voluntat, tothom s’entén. Només que jo pens que la bona voluntat ha d’anar i venir. No ha d’esser només d’anada i sense tornada.
